La igualtat i l'equitat

Al'antic règim es tractava d'eliminar els privilegis d'una part de la població, aristocràcia i església, per arribar a la igualtat. És de fet aquest el crit “liberté, égalité, fraternité” dels revolucionaris de 1789 juntament amb el de llibertat, com hi pot haver igualtat sense llibertat?, i el més voluntarista de fraternitat, perquè aquest no és un dret sinó un desig: tractar els altres com germans és una decisió personal a la qual ningú no pot ser obligat. Però la igualtat dels ciutadans per la llei no els fa realment iguals, perquè si acceptem el capitalisme i el mercat, és obvi que els diferents recursos econòmics dels individus els fan inevitablement desiguals. El socialisme impulsa aquesta igualtat econòmica, però arriba massa lluny i redueix la llibertat de les persones i de la societat per assolir la igualtat econòmica absoluta. La idea era senzilla, si el mercat i el capitalisme fan els ciutadans desiguals, posem l'essència del capitalisme, és a dir els mitjans de producció, en mans de l'Estat i aquest farà que tothom tingui el mateix accés a la riquesa i evitarà que l'origen d'aquesta s'utilitzi per uns per sotmetre els altres.

El fracàs del comunisme que elimina el mercat com a força dinamitzadora de l'economia, porta per evolució a societats lliberals i democràtiques en què s'introdueix un paper actiu de l'Estat per produir serveis que assegurin un benestar mínim de la ciutadania. Així apareixen la sanitat, l'ensenyament i les pensions públiques i gratuïtes per a tots, finançades a partir dels impostos que paga tothom proporcionalment al que guanya i en alguns casos al que té. Els impostos esdevenen el vehicle de transferència de riquesa dels rics als pobres. El resultat, amb alts i baixos, ha produït el major benestar de la població de tota la historia d'occident sense eliminar els avantatges i l'eficiència del mercat i la llibertat i el respecte als drets personals i col·lectius de la ciutadania.

Però la societat és essencialment dinàmica i l'economia, conjuntural i expansiva. La globalització ha produït una interconnexió de mercats i empreses a escala mundial catalitzada per la capacitat de fer transaccions econòmiques de manera instantània amb una informació global i pràcticament sense límits. L'economia s'ha mundialitzat mentre el poder polític ha romàs local. Això ha conduït a una manca de regulació econòmica perquè aquesta que era abans nacional i local no s'ha sabut regular a escala mundial. Les conseqüències han estat evidents. El món ha entrat en una profunda i duradora recessió després d'un període de creixement desaforat i en part fictici degut a la manipulació de l'economia que ha creat actius financers, és a dir béns, que s'han comprat i venut molt per sobre del seu valor real. Ens trobem doncs en una situació en què el govern no pot pagar tots els serveis socials amb l'estructura i l'abast en què han estats concebuts en els últims anys per dues raons: el servei del deute, retornar el capital i pagar els interessos, és feixuc, i la reducció del consum com a conseqüència de l'endeutament privat i públic ha reduït l'activitat econòmica i, per tant, els ingressos de l'Estat que es deriven d'aquesta via impostos. A Catalunya això ha estat especialment greu per a la nostra participació en els impostos generals. Els transferits, és a dir, els autonòmics, s'han vist especialment afectats pel canvi de cicle econòmic, quan les despeses, sanitat i ensenyament, que són el 60% del total, no s'han reduït.

No es tracta d'eliminar els serveis socials que de manera esforçada hem arribat a aconseguir, sinó en primer lloc de veure de quina manera reduint lleugerament la prestació es redueix significativament el cost o de quina manera es pot millorar l'eficiència del servei. Aquesta mesura és transversal i no fa distinció entre els tipus de servei donat o de persona que el rep. En segon lloc es tractaria d'evitar abusos i de fer pagar més pel mateix servei de manera selectiva i diferenciada, en funció de la renda. La primera mesura s'ha ja començat a fer però, probablement per la urgència d'aconseguir l'estalvi, de manera massa igualitària, sense suficient valoració de la relació del cost i de l'efecte: tancar llits a hospitals, acomiadar personal d'educació en contracte no fix, etcètera. Un a vegades té la sensació que la dinàmica del retall ha fet sublimar l'acció al retallador que, alliberat de qualsevol altra consideració que no sigui aconseguir l'estalvi, utilitza les estisores amb un desenfadament que pot fer-li assolir la major eficàcia en detriment de la major eficiència. Es tractaria ara, una vegada podades les branques més grosses, de corregir i retallar amb cura les més petites per preservar l'arbre i aconseguir l'objectiu.

L'eina seria pujar de manera selectiva el preu del servei només per aquells que tenen rendes més altes o que, tenint-les baixes, en fan un ús abusiu. Per exemple en sanitat, per què no paga una petita multa aquell que utilitza el servei d'urgència per evitar la cua del servei assistencial normal? O aquell ciutadà que demana una ambulància que no necessita? Per què no introduïm el copagament alliberant d'aquest els més desprotegits, pensionistes i rendes més baixes? En ensenyament superior, perquè no apugem les matrícules i amb els diners aconseguits una vegada eliminat el dèficit de les universitats, donem beques als estudiants amb rendes familiars baixes si tenen bon rendiment acadèmic?

Les retallades que han concentrat tota l'atenció de la ciutadania són, per sanitat i ensenyament, d'un 10%. Algú pot raonablement qüestionar que és possible reestructurar aquests serveis sense afectar l'essència de la prestació i assolint l'estalvi? Es pot argumentar que és a través dels impostos com s'ha de repartir la riquesa i que els serveis públics han de ser universals i absolutament gratuïts. Però la qüestió és, quin és el límit dels impostos? Podem apujar-los si comparem Catalunya amb altres regions europees, però sembla més eficaç, perquè va directament al problema, deixar els impostos com estan i pujar les prestacions per a tots menys per als que menys tenen. Pujar els impostos té el perill de reduir l'activitat econòmica i això és l'últim que necessitem. Hem d'acceptar que l'igualitarisme i l'equitat no són conceptes equivalents i que des de l'ètica hem de treballar per l'equitat i no per la igualtat tal com fins ara l'hem entès. És un canvi de paradigmes complex perquè amb demagògia és fàcil atacar-lo, però la pressió de l'economia i la lògica dels esdeveniments s'acabarà imposant. La crisi ens ha de portar a gestionar les alternatives des del cost d'oportunitat, és a dir, el cost de no fer el que s'ha de fer, bé per no fer res o per fer el que no cal. Serà difícil però té lògica, i si la política ho explica la ciutadania ho entendrà.