Paraules i fets

Malauradament ja han passat els temps en què la paraula donada valia tant com un pacte escrit i signat. Ara calen documents fefaents, firmats i rubricats si pot ser davant de notari, a més de l'oportuna ratificació de l'acord per correu electrònic. Els mots se'ls endú el vent i encara més si aquests s'han pronunciat en èpoques electorals. El ministre José Blanco no s'ha volgut mullar obertament sobre el futur del tren convencional al pas per Girona i trobo que ha estat prou honest en la seva actitud ja que el més còmode per a ell davant els previsibles resultats del 20-N hauria estat afirmar rotundament que immediatament després de l'AVE faran el segon túnel i, més tard, continuaran l'enderroc del viaducte. Gallec com és, s'ha mantingut en l'ambigüitat, la qual cosa vol dir que no hi ha misses per fer ni una cosa ni l'altra. En aquest tema, però, la paraula la va donar qui era aleshores ministre del PP, Francisco Álvarez-Cascos, i, per tant, fóra bo que des d'aquest partit que es deleix per governar la crisi es manifestin obertament entorn del compliment o no d'aquesta promesa ferroviària. I si no poden fer els túnels, almenys que ens diguin si seran capaços de fer anar els trens a l'hora perquè la cosa ja arriba a unes cotes de vergonya que fan feredat! És clar que també els membres del nostre govern s'han lluït amb la buidor de les seves promeses. Valguin com a exemple les declaracions entorn del futur de l'aeroport de Girona, parlant de noves rutes i noves companyies que segons ells es deleixen per venir a Vilobí quan la realitat dels fets ho desmenteix categòricament. El fet és que sense l'acord amb Ryanair l'aeroport s'acabarà morint. Però, és clar, una cosa són les paraules i l'altra són els fets, i aquests ens diuen que el govern de la Generalitat “de Barcelona” ja té l'aeroport del Prat per on impulsar el trànsit aeri i l'economia del país. Per Girona es mouran el justet per poder seguir venint de cap de setmana sense que els caigui la cara de vergonya i ja s'ho faran venir bé per cercar un enemic aliè, que ben segur que el trobaran com sempre a Madrid bo i afirmant que “no ens entenen gens”. Com el senyor Duran i Lleida, que ja s'ha tret la careta de bon cristià i ataca amb duresa els jornalers andalusos per uns suposats fraus en el cobrament de les ajudes estatals mentre des del seu refugi de Begur deu llegir el Financial Times sentint-se potser comprensiu amb tantes i tantes operacions especulatives dels seus coreligionaris de classe.