Una vella disjuntiva en un nou context

La discussió sobre el grau d'implicació que ha de tenir el catalanisme en la política espanyola i en la governabilitat de l'Estat és una qüestió que apareix cíclicament i es planteja d'un manera reiterativa. Cal no oblidar que el catalanisme polític sorgeix amb la voluntat de defensar la nació però s'estructura amb l'objectiu de regenerar i modernitzar l'Estat. Des d'aquest punt de vista no resulta estrany que un cop més, a les portes d'unes eleccions espanyoles, torni a aflorar aquest debat. Però aquests són uns comicis que, a priori, ens aboquen a un escenari diferent de qualsevol dels altres que hem viscut fins ara, ja que, si es compleixen el que diuen les enquestes, hi haurà un partit que obtindrà la majoria més gran que ningú hagi tingut des de la restauració de la democràcia a Espanya. Aquest, i no cap altre, és el context en el qual hem de formular-nos avui la pregunta de si té sentit que el nacionalisme català es plantegi formar part del futur govern de l'Estat. No és una qüestió teòrica, extratemporal o sense fonament, ja que la setmana passada el secretari general de Convergència i Unió i cap de llista a les eleccions, Josep Antoni Duran i Lleida, deixava escrit que si s'aconsegueix solucionar la qüestió del pacte fiscal s'ha de deixar oberta la porta a aquesta possibilitat. En aquesta ocasió el nacionalisme català i basc sembla que caminen al mateix pas, ja que abans que Duran va ser el líder del Partit Nacionalista Basc, Iñigo Urkullu, qui va declarar que el seu partit estudiaria ocupar una cartera en el futur executiu si els fan l'oferta per abordar solucions a la difícil situació econòmica i institucional. Per no quedar-nos només en les declaracions i per introduir tots els elements, és evident també que els penebistes són conscients que la propera legislatura serà clau per gestionar la fi de la violència d'ETA i que ni volen ni poden quedar al marge del tram final i decisiu del procés de pacificació.

Algú es podria qüestionar, amb tota la raó, que el Partit Popular no sembla que hagi de tenir cap necessitat d'obrir el govern a altres formacions polítiques. En termes de solidesa parlamentària, i sempre segons els sondejos, no tindria absolutament cap necessitat de fer-ho. Però la realitat és molt més àmplia i pot resultar molt més complexa que la suma aritmètica dels vots. De fet, el PP pot anar aquest cop molt més enllà de la majoria absoluta i convertir-se en víctima d'una majoria excessiva, que porti els seus electors a exigir-li que exerceixi tot el poder que li pot atorgar la posició hegemònica de control a pràcticament tots els governs, les institucions i les administracions de l'Estat. Mentrestant Mariano Rajoy és conscient que necessita l'àmbit més ampli possible de complicitats per prendre decisions necessàries que seran difícils i impopulars. En aquest sentit, i mirant d'evitar el conflicte, semblaria lògic que la primera opció fos proposar un govern de concentració en què no podria faltar-hi el segon partit de l'Estat. Tot i que no es pot descartar el gest, resulta pràcticament impossible que el PSOE s'avingui a participar d'una gran coalició. Aquesta majoria excessiva que pot aconseguir el PP pot deixar en una debilitat absoluta els socialistes, que, lluny d'entrar en cap escenari de pactes, necessitarien dedicar les energies que els quedin exclusivament a la seva recomposició interna. Per no deixar al marge l'esquerra sociològica, hi ha qui ja ha posat sobre la taula la necessitat d'incorporar al futur govern noms d'independents que representin aquesta sensibilitat. En aquest sentit s'ha filtrat –segur que interessadament– que José María Aznar ha fet arribar el nom de l'exsindicalista José María Fidalgo com un possible fitxatge per al futur govern.

I quins podrien ser els motius que portessin el Partit Popular a fer un gest cap als nacionalistes? La fi de la violència etarra és, per si mateixa i per les conseqüències polítiques que comportarà, prou significativa per replantejar el que la Transició no va saber resoldre. En el cas de Catalunya s'ha estès la convicció en una gran part de la ciutadania que s'ha trencat el consens constitucional i que el fracàs del procés estatutari ens situa en una via morta en les relacions amb l'Estat. Per mirar de soldar les peces que s'han trencat, el futur govern podria fer com l'anterior, i obrir la porta a la incorporació de ministres del PNB i CiU. La disjuntiva que poden haver d'afrontar aquestes formacions pot arribar quan hagin de decidir si aposten per mirar d'influir, a risc de quedar lligat de peus i mans per la lleialtat deguda al govern del qual es forma part, o quedar-se al marge de les grans decisions que s'hauran de prendre els propers quatre anys. Aquesta no és un qüestió que es pugui resoldre ara, abans de conèixer el full de ruta i els objectius que plantegen els uns i els altres, però tampoc sembla intel·ligent descartar-lo abans d'hora. La consecució d'un objectiu conjuntural com el pacte fiscal, en el cas del catalans, podria ser una condició necessària però no sembla que pugui ser suficient.