Una conversa sobre ETA

És curiós el fenomen que es produeix quan un fet determinat t'excita la memòria i fa que et vinguin al cap fets viscuts fa una pila d'anys. És el que em passa aquests dies amb la notícia del final de la violència política al País Basc. A un servidor, que es guanya la vida fent periodisme local a Reus i el Camp de Tarragona, encara l'impressionen les imatges vistes dels atemptats al rack d'Enpetrol, el 1987 i el 1990, la impressionant desfilada d'ambulàncies a la sortida de l'aeroport de Reus per evacuar els 33 ferits d'una bomba el 1996, el caos al voltant de diversos hotels de Salou en esclatar de manera encadenada uns quants artefactes, o la destrossa feta pel cotxe bomba que va esclatar davant l'hotel Cala Font de Salou en ple mes d'agost del 2001, sense oblidar la fortíssima tensió professional un cap de setmana del 1992 quan es va detenir un militant d'ETA en un pis franc del barri de Campclar, a Tarragona, en una operació en la qual va aconseguir fugir un dels qui després van dirigir la banda, José Luis Urrusolo Sistiaga... No pretenc explicar batalletes, que encara no em toca. Però sí que és bo recordar que la història de la violència etarra ens ha tocat de ple durant tots aquests anys i que, per tant, la decisió que s'ha anunciat aquests dies té també les seves lectures locals. Com tot el país, al Camp de Tarragona també ens hem tret una llosa que teníem al damunt. Més enllà del que hagi de venir a partir d'ara, més enllà de la constatació que a la dreta mediàtica amb seu a Madrid queda clar que li interessa més el conflicte que no pas la normalitat (potser perquè sap que sense conflicte poc paper pot tenir), i més enllà també del fet que ha arribat l'hora de la Política (amb majúscules), és clar que ens trobem davant una notícia feliç.

I d'entre tots aquests records, em ve un diàleg al cap: el vaig poder escoltar de casualitat quan, dies després de l'esclat de la bomba de l'aeroport, hi vaig anar per fer una crònica dels treballs per arreglar les instal·lacions. Un dels treballadors que era fora del recinte esperant no sé ben bé què comentava a un company, en castellà, que “això d'ETA no es podrà acabar mai”. L'altre li va replicar: “No m'imagino que entrem al segle XXI encara amb gent matant per política.” Han passat onze anys des del canvi de segle. Potser ha arribat tard, però l'important és que hagi arribat.