AVUI ÉS FESTA
Parlar
No hi ha res més mortificador que haver d'escoltar un home que no té res a dir. L'altre dia, acabada una conferència sobre comunicació entre homes i dones s'obre el debat. Un senyor demana la paraula i comença a xerrar pels descosits. La cosa no sembla tenir fi. La conferenciant, una dona, gosa interrompre'l i, amb un gran sentit de la deferència i la ironia, li diu: “Vostè està explicant moltes coses interessants i li ho agraeixo. I després es queixen les dones que els seus marits no parlen prou...” L'home assenteix amb el cap i assenyalant la dona que seu al seu costat i que ha estat muda tota l'estona diu: “Ja ho pot ben dir. Aquesta, a casa, no calla mai.” Riallada general. L'anècdota sembla ratificar els estudis dels sociolingüistes: en públic, els homes parlen més; en privat, les dones parlen més. En un espai públic gairebé sempre el primer de prendre la paraula és un home que, a més, sol fer un llarg comentari abans de formular la pregunta. Tot sembla venir, diuen els experts, de dues maneres d'afrontar la comunicació: per a les dones l'important és establir una connexió; per als homes l'important és mostrar estatus en qualsevol ordre jeràrquic. Homes i dones ho intenten... a la seva manera. Quan una dona ens demana opinió sobre un problema qualsevol, la reacció masculina immediata és oferir-li solucions i/o alternatives al problema. Els homes ens hi sentim com obligats, volem ajudar. En realitat, la dona possiblement només volia intercanviar opinions i comentar la qüestió. Un i altre s'acaben sentint un pèl decebuts i frustrats. Entre homes i dones parlar per entendre's és sempre més complicat del que sembla. El problema té, a vegades, arrels més culturals que no pas de gènere. Oscar Wilde, un irlandès que vivia a Londres, deia que si poguessin ensenyar els anglesos a parlar i els irlandesos a escoltar tot seria més civilitzat. Al final, el pobre Wilde va arribar a la conclusió que el més fàcil i convenient és parlar sol: “M'encanta sentir-me parlar. És un dels grans plaers de la meva vida. En les llargues converses que tinc amb mi mateix em trobo sovint dient coses tan intel·ligents que no entenc res del que dic.”