Nosaltres, pecadors

Hem estirat més el braç que la màniga, ens diuen des de tot arreu i, quan ho diuen, a l'ànima de molta gent d'aquest país s'hi remouen les velles lliçons morals apreses en la infància. Quan ens sermonegen i ens recorden allò dels pecats que fan forat, immediatament ens sentim culpables. Al capdavall ens hem fet grans entre confessionaris i penitències, sabent que caure en falta és quasi inevitable i que, a vegades, ho fem sense ni tan sols adonar-nos-en. Aquesta en deu ser una. Ens diuen que hem abusat dels serveis públics, que anar al metge quan s'està malalt, o educar la prole per convertir-la en gent de profit, o confiar en una prestació si es queda a l'atur, és propi de criatures malcriades. Ens ho diuen cada dia els mateixos que callen que, en relació amb el nivell de desenvolupament, a Catalunya s'inverteix en societat del benestar menys que a Espanya, molt menys que a l'Europa del quinze i, naturalment, la meitat que a Suècia. També ens diuen que sobren funcionaris i també oculten que en aquesta classificació tornem a fer el ridícul. Un trist 8% de la població catalana, per un 10% a Espanya, un 15% a la UE i quasi un 24% a Suècia. I això, en un dels indrets sota el sol on el frau i l'economia submergida campen més felices i la fiscalitat amb els ricassos és més afable. Ens diuen cada dia que mereixem el càstig diví perquè pensàvem que era millor destinar a hipoteques pràcticament el mateix que es destinava a lloguers incerts. Fa anys que els sous s'encongeixen temorencs i les rendes del capital s'enfilen ufanoses, i això ja era així quan, segons els que ara procuren atiar la nostra mala consciència, vivíem a Sodoma i Gomorra, econòmicament parlant, és clar. ¿No recorden com vàrem somriure ingènuament quan el límit dels crèdits va passar de 15 a 30 o 40 anys, augmentant a la vegada la capacitat d'endeutament i el preu dels habitatges? Saben si segueix lliure l'individu que va tenir la pensada? Ens han enredat i segueixen fent-ho. A l'engròs i al detall. Ho fan els mercats especulant amb el deute dels països i aquests governs nostrats que ara retallen metges i mestres. Diria que aquí, si algú ha pecat, són les administracions, però no per haver gastat massa sinó per haver gastat malament. Per haver-se aixoplugat sota palaus propis d'imperis orientals mentre es seguien oferint serveis de nyigui-nyogui, per haver construir esplèndids auditoris mentre es mantenia els professors de música en l'abandó, per haver-se encaterinat d'un TAV abans que d'una xarxa de trens racional. No sé si la tipificació convé situar-la en els pecats capitals o en el Codi Penal, però molesta molt que ara, per justificar les expiacions que ens esperen, busquin la coartada en les nostres faltes, que en tot cas han estat discretíssimes, ridícules venialitats, si es comparen amb la gran immoralitat que regeix el món.