Josh Harris

Josh Harris és un dels homes que, als anys noranta, van prefigurar les formes de relació virtual que ara ja són a tot arreu gràcies als blocs, els reality shows, Big brother, Facebook, Twitter i Youtube. Harris va néixer a Califòrnia i, després de passar per la universitat sense pena ni glòria, va arribar a final dels vuitanta a Nova York amb nou-cents dòlars a la butxaca. (Això del jove que arriba a la ciutat amb pocs diners però amb l'ambició que el convertirà en milionari és un clixé tan vist que fa inevitable la idea per a un contraconte: un home arriba a la ciutat amb vint dòlars a la butxaca i, al cap de quaranta anys d'esforç i de lluita, mira la cartera i s'adona que continua tenint vint dòlars.)

La qüestió és que Harris va fundar Pseudo.com, la primera televisió on la gent podia fer comentaris i xatejar; va tancar cent persones en un local durant un mes per filmar-los les vint-i-quatre hores del dia, i va crear Weliveinpublic.com, que va ser el primer web que va mostrar la vida privada d'una parella i que va donar títol al documental que es va fer sobre Harris l'any 2009. La seva vida, la feina, els diners i l'experimentació es van mesclar en un tot indestriable. Ell diu que l'etiqueta que més bé el descriu és la d'artista conceptual, i certament la seva trajectòria obeeix una lògica de radicalització artística: una de les seves “obres” més fascinants i repulsives és el vídeo que li va enviar a la seva mare per dir-li adéu quan ella s'estava a punt de morir. “Espero que saludis els meus avantpassats al cel”, li va dir mirant a la càmera.

Però quan la bombolla del puntcom va petar l'any 2000, la seva fortuna de 80 milions de dòlars es va esfumar i llavors, justament quan els seus experiments van començar a formar part del nostre pa de cada dia, Harris es va aïllar del món i se'n va anar a conrear pomes en un poble perdut. Al cap d'un temps va intentar fer una empresa per Myspace, però no se'n va sortir i va prendre una decisió encara més radical: anar-se'n a viure a Etiòpia.

El filòsof francès Guy Debord ja va explicar que la imatge és la forma final de mercantilització de la nostra existència, i a això hi podem afegir els textos que acompanyen les imatges i que construeixen la nostra identitat a través de confessions, testimoniatges i literatures del jo. En aquest context potser sorgeixen dues tàctiques de resistència. L'una és mentir compulsivament. Jo sempre que puc explico que sóc fill d'un pare alcohòlic i una mare prostituta i que vaig créixer al carrer i que no sabia quan menjaria el pròxim àpat i que vaig caure al pou de la droga però que vaig tenir la força de voluntat per sortir-ne. La història real (vaig créixer embolicat amb paper de cel·lofana; als Escolapis, notes excel·lents; els dissabtes, arròs, tren elèctric; els hiverns, a la Cerdanya, i els estius, a la Costa Brava) té el problema que és real, i per això és mera biografia, pur màrqueting.

L'altra tàctica és intentar fugir de l'imperi de la imatge, tal com també va prefigurar Harris anant-se'n al camp o a Etiòpia i tal com intentem fer, en va, els que no tenim Facebook, ni mòbil, ni càmera, ni televisió. Aquest estiu una colla de cràpules vam anar a passar un dia a Sitges i, després d'haver begut durant tota la tarda, ens vam banyar al jacuzzi d'una de les habitacions de l'hotel, tots despullats i fent rituals homoeròtics (per amagar justament la possibilitat que tinguéssim un desig homosexual real). Doncs a un no se li va acudir cap altra cosa que treure una càmera i fer fotos. Els altres, com un sol home, li vam dir que es fotés la càmera al cul i que, si no, li endinyaríem tots plegats una altra cosa.