L'endemà del dissabte

El dimecres passat bona part dels diaris del món (aquest inclòs) van dedicar més d'una pàgina i més de dues a l'intercanvi entre el soldat israelià Guilad Shalit –que s'assembla, per cert, a un jove Antoni Bassas– i uns centenars de presos palestins. El premier israelià (potser per fer minvar la influència creixent de l'Autoritat Palestina) acaba de fer una concessió excepcional a Hamas, tot i que Netanyahu no reconeix aquesta organització (que ha matat més de 500 israelians des de l'any 2000); Hamas, per la seva banda, acaba d'arribar a un acord amb un país l'existència del qual sempre ha negat i el territori del qual mai no ha deixat d'atacar, malgrat les conseqüències sovint devastadores.

Potser Hamas ha volgut aquest acord per augmentar la seva popularitat a Gaza, on només un 23% dels residents, segons la revista Time, li donen suport, atès que la seva promesa d'eradicar la corrupció del govern anterior, de l'ANP, no s'ha complert: es veu que els ciutadans que tenen bones connexions amb membres del règim són premiats amb llocs de treball i altres avantatges (una recepcionista a la Universitat de Gaza diu que durant 8 anys ha estat a la llista d'espera pels vols a la Meca pagats pel govern, però coneix persones diguem-ne endollades que hi han anat cada any). En una zona en què el 50% de la població està a l'atur –com a resultat del bloqueig israelià, però també, segons un exvice-ministre de Hamas, de la incompetència econòmica del seu partit– l'estructura administrativa es manté gràcies a subvencions mensuals provinents de l'Iran i Síria.

Per greu que sigui el conflicte araboisraelià, com a mínim ha rebut molta més atenció que els horrors que durant dècades han estat el pa de cada dia als països contigus (si més no, fins que les poblacions afectades ens en van assabentar aquesta primavera). A l'escorxador tancat regit de Damasc estant, per exemple, l'exèrcit sirià ha assassinat 3.604 civils en els últims 8 mesos i ara –segons The Guardian– està escorcollant els hospitals del país per tal de segrestar-ne qualsevol dissident ferit. Potser no estaria de més parlar-ne una mica més, no fos cas que els nostres fills o néts ens acusin de fer l'orni, que és el que van fer la generació dels meus avis quan les atrocitats de Franco; o la dels meus pares quan la Xoà, posem per cas.