llegir i Escriure
El raïm d'Europa
Els franquistes volien ingressar al Mercat Comú, però no els hi deixaven entrar
En la presentació del seu últim llibre al costat de Romano Prodi, Jordi Pujol es va declarar no sols europeista, sinó “patriota europeu”, i va confessar que, des dels anys de la joventut, Europa era per a ell una autèntica pàtria.
Tots els demòcrates, durant la dictadura, pensàvem igual que el president Pujol. D'Europa n'havíem fet un mite, exiliats com estàvem de la terra promesa. Europa era la nostra esperança, el nostre ideal comú, la cristal·lització impossible dels nostres millors somnis. Era una pàtria que havien dibuixat pensadors com Eugeni d'Ors i Carles Rahola i que havien imaginat poetes com Carner, Garcés o Espriu. Però els economistes, els empresaris i els homes de negocis també eren europeistes convençuts: coneixien els avantatges d'una comunitat de països i endevinaven les potencialitats de progrés d'un mercat comú, d'una moneda única i d'una economia de gran espai. El govern espanyol, mentrestant, es mostrava oficialment recelós i reticent.
La Cambra de Comerç de Girona –que ara compleix cent anys– va viure, en aquest sentit, una insòlita experiència. El 1959, dos anys després del Tractat de Roma, s'havia mostrat precoçment favorable a “la incorporación al europeísmo, cuyos valores se hallan en el origen de la libertad política y económica y en la preeminencia del derecho”. Dir això, en aquell moment, era jugar molt fort. L'any 1964, en el discurs inaugural de la nova seu corporativa, el president de la cambra va insistir: “Siempre nos hemos pronunciado y definido com europeos; el ingreso en el Mercado Común debe considerarse seguro e inevitable.” Però el subsecretari de Comerç, José Luis Villar Palasí, va contestar amb una resposta cínica: “Respecto al Mercado Común, el gobierno español no ha manifestado jamás tener ninguna prisa y tampoco la tendremos ahora.” Era mentida: sí que tenien pressa, però no els hi deixaven entrar i havien de fer com la guineu de la faula amb el raïm: quan no el podia haver, deia que era verd.
Per fi, la pàtria somiada va obrir les portes i ens va deixar passar. I ara que som a dins ens sentim perplexos, desencisats i decebuts. Hem pogut tastar el raïm madur i hem comprovat que és amarg.
