Compassió, virtut pública
La paraula compassió sovint suggereix olor rància de sagristia, de mantellines i almoines donades a les escales de l'església. Atribuïda com a virtut privada prioritàriament a les dones que des de fa segles s'han estant ocupant de les necessitats de cura dels petits, malalts i desemparats, resulta ser, potser per aquest motiu, una paraula devaluada, un terme inexistent en allò públic i clarament aliè al lèxic polític. I en canvi, en aquests moments ens caldria treure-li la pols, posar-la a circular i atorgar-li un espai digne en el context d'un nou discurs polític. Hem de tractar la compassió com a virtut humana, laica, pública i política. L'hem d'incorporar sense cap vergonya al conjunt dels termes històricament significatius per l'avenç humà.
Ens diu Paul Krugman, premi Nobel d'economia, que el que determina en aquests moments les actituds polítiques als Estats Units són “les diferents actituds morals”. Elles conformen la concepció que es té de l'ésser humà i el que cal fer en la cosa pública, és a dir, en els assumptes que afecten tothom. I diu, textualment, que la manca de compassió s'ha convertit en una qüestió de principis en el Partit Republicà. Es tracta de la mateixa manca que expressen els discursos de Cameron quan atribueix la violència dels disturbis recents a Londres a la mala educació en família, a una manca d'esforç individual, de disciplina. Sota aquestes raons s'amaguen enormes i creixents desigualtats en l'àmbit econòmic i social que fan cada cop més difícil poder, en realitat, exercir les llibertats personals. Un ésser humà no és plenament lliure si té gana o no té feina. O és desnonat de la seva casa.
La paraula compassió significa patir amb En termes psicològics es el que anomenem empatia. Compassió i empatia són sentiments individuals que fan que allò que succeeix a d'altres ens afecti personalment, ens commogui. És la primera passa d'un camí que, bo i transitant per l'intercanvi i la comunicació entre persones amb problemàtiques similars, pot desembocar en accions col·lectives, en la construcció d'organitzacions o moviments que van prenent la forma d'aquesta reconeguda virtut publica anomenada solidaritat. Gràcies a ella el món ha millorat. Resseguir el camí que porta del sentiment compassiu a l'acció ens conforta sobre la capacitat humana de transformar sentiments sovint fugissers i inestables en sòlides postures morals i valors polítics. Aquesta nova mirada pot col·laborar a reconstruir la malmesa imatge de la dignitat humana estrafeta, en els últims temps, pel discurs que fa de la llibertat i la responsabilitat individual l'excusa per destruir elementals vincles entre les persones culpant-los de les situacions que ells no han generat.
La compassió és educable. Educar-la vol dir ajudar que no es quedi en llàgrima fàcil i escadussera sinó que conformi actituds persistents del nostre viure personal i col·lectiu i sigui part d'un camí que ens porti a la solidaritat, a una construcció activa envers els nostres iguals que es troben en situacions de dificultat i penúria. Si tinguéssim aquesta visió, permetríem ara que, per exemple, les residències dels vells o minusvàlids patissin retallades com les que s'estan produint? Cal que atorguem a la compassió un lloc primordial entre les grans virtuts públiques. Que en fem un sol conglomerat amb la Justícia i els Drets Humans de forma que generin polítiques destinades, sobretot, als éssers humans, tots nosaltres fràgils i vulnerables. En l'aquí i ara.
