Oblidar?

Potser perquè és més natural, en principi, que una cosa sucumbeixi a l'oblit que no pas sigui servada en memòria, és que Borges va arremetre contra l'extrem, igualment perniciós, de valorar només aquesta en detriment d'aquell. I va fer-ho a través d'aquell seu personatge, Funes, el memorioso, capaç de recordar-se absolutament de tot i, doncs, incapaç de pensar, perquè això últim “es olvidar diferencias, es generalizar, abstraer”.

Una reflexió, aquesta, que si, en el cas de l'argentí, respon a un interès eminentment filosòfic i antropològic, en el cas més prosaic del decurs històric real esdevé també pertinent i no menys necessària.

Perquè sí, hi ha ètica en la mesura que hi ha qui s'aplica, per dir-ho com Josep Pla, en la lluita contra l'oblit, tant el de motivació natural com el de programació deliberada. Però la convivència, no menys imprescindible i objectiu final, al capdavall, de tota ètica, requereix també d'unes certes dosis, sota control, d'oblit.

Només que... només que, com ja va advertir Pierre Vilar (i com cal retreure adesiara en una península com aquesta) “la història és feta d'allò que uns voldrien oblidar i d'allò que uns altres no poden oblidar”.

És perfectament comprensible, doncs, segons això, que hi hagi víctimes d'ETA no disposades a oblidar: no poden. Però hi ha també qui mai no oblidarà les atrocitats del franquisme, la sevícia dels GAL o, per dir-ho més en proximitat, les nul·les disculpes de cap govern espanyol per l'afusellament de Lluís Companys o l'escarnidora amnèsia borbònica d'afirmar (el 23-IV-2001) que “nunca fue el castellano lengua de imposición”.

Què fer llavors? Doncs també potser com es brega pel foment de la memòria, fer-ho semblantment pel d'un cert oblit, no pas a efectes intel·lectuals, però sí estratègics. Fent-lo servir com a correctiu de les pràctiques de ressentiment a què pot emmenar l'ús exacerbat d'aquella.