Fa bonic, la presó?

Fa poc hem sabut que el nou govern de la Generalitat està pagant 1 milió d'euros mensual per una presó a Figueres que durant la seva construcció –en temps del tripartit– va batre el rècord Guinness de despropòsits. Patis que s'inundaven, canalitzacions defectuoses, sistema d'il·luminació inapropiat, alarmes insegures... Sembla que el cost del malbaratament anirà pujant perquè no se sap ni quan podrà entrar en servei. Per a les obres inútils, els catalans recorrem irònicament a l'expressió “només hi són per fer bonic”. Però fa bonic, aquesta presó? Que no es precipiti el lector en la seva resposta: tindrà temps de madurar-la al llarg de tot, tot, tot el tram de l'N-II que passa per sota del Puig de les Basses, el que recorre el turista que potser s'està pensant si entra o no a la ciutat. Abans treia el cap discretament, i harmònica, la pedra del castell de Sant Ferran. Però des de fa uns anys, com si es tractés d'una ara de sacrificis a la bellesa, s'hi allargassa al seu costat el formigó del nou presidi. I, au, una altra panoràmica destruïda per sempre! Per sempre, sí, malgrat la sentència de la secció III de la sala contenciosa administratiu del TSJC, que dóna la raó al demandant que va recórrer contra el pla especial d'equipament penitenciari Puig de les Basses. La sentència deixa molt clar que (tradueixo i abreujo) “l'ordenació d'aquest plantejament no solament no ha previst ni donat suport al pla director territorial de l'Empordà aprovat per acord del govern de la Generalitat (...) el 2006, sinó que fins i tot l'ha vulnerat, ja que se'n deriva un règim en matèria de paisatge resultant de la Llei 8/2005 de protecció, gestió i ordenació del paisatge (...) i altres disposicions concordants que ni tan sols s'han previst (...) “ Entoma aquesta! Ja ho veus, lector: aquells polítics tan verds i alternatius de Medi Ambient, aquells comissaris que entorpien fins a l'exasperació la iniciativa empresarial amb milers de requisits de preservació dels ocells i les herbetes, són els mateixos que quan convenia es passaven pel forro les cabòries i permetien barbaritats paisatgístiques irreparables com aquesta. Quina solució ens queda ara? Com que la presó no admet personal, no tenim ni la d'aquell periodista parisenc que detestava la Torre Eiffel. Hi anava a dinar cada dia, i quan se li va demanar que aclarís la contradicció, va respondre: “És l'únic lloc de tot París des del qual no es veu el pitafi...”