On són les claus?

Quin garbuix de papers i paraules. Era tal el debat sobre el debat que al final tot es convertí en una discussió barroca sobre una paraula externa, un manifest, una moció, una esmena, una altra esmena i una votació sense saber què es votava. Només quedava clar que un funcionari municipal, seguint ordres, havia donat un cop de peu a una porta i després havia canviat el pany, per la qual cosa el Cercle Artístic de Llefià perdé els drets adquirits en l'ús d'un local municipal. Una manera d'actuar gens ortodoxa, segur, però suficient per desencadenar una batalla en què la representant de l'entitat deixà clar que volia fer un debat polític i el popular Miguel Jurado, força encertat, explicà que es tractava d'una qüestió administrativa, i els partits prenien partit per un o altre. Discrepants en les coses humanes, tots els grups es posaren d'acord amb les coses divines i es pronunciaren unànimement contra la pena de mort, al Japó. Un ple de perfil baix on quedà palès que les claus eren, com a la cançó, al fons del mar.