Sense embuts
Opinar, sí; decidir, no
Crec que mai ningú no ho ha comptat, però la quantitat que les institucions públiques destinen a saber què volen, què pensen o què faran els ciutadans en els supòsits més impensables ha de ser de centenars de milers d'euros –i potser fins i tot de milions–. I està molt bé que ho facin: els governants han de disposar d'eines per prendre el pols de la societat.
Però aquí pregunta tothom, i d'una manera indiscriminada: pregunten els ajuntaments, no pas tots, certament, però sí que ho fan els de les ciutats més importants; pregunten les diputacions i no sé si també els consells comarcals; pregunta el govern, i a vegades les empreses públiques i els organismes autònoms del govern; pregunta el govern de l'Estat i els organismes del govern de l'Estat; pregunten els partits polítics, les finances dels quals es nodreixen bàsicament de diners públics; i pregunten, en fi, algunes institucions privades que no existirien sense la subvenció de l'erari públic.
I es pregunta sobre gairebé tot: i vostè quin partit votarà?, sap qui és el senyor Herrera?, qui va guanyar en el debat de política general?, s'ha de posar límit a la riquesa que pot acumular una persona?, què opina del frau fiscal?, des del punt de vista de la religió, com es considera vostè...
Enmig de tants baròmetres, de tantes enquestes i de tants estudis, costa d'entendre, i fa mal, que se'ns consulti sovint per opinar, però que mai no se'ns pugui convocar per decidir.