Els morts

No sé si vosaltres teniu resolt el tema del nínxol. És una cosa que fa una mica d'ànsia, oi? A casa ho tenim apuntat per fer des de fa temps –anys!– però no sé què passa, que mai no trobem el moment i ens n'acabem descuidant fins que alguna cosa ens ho recorda i ens fem el ferm propòsit d'anar a l'Ajuntament a mirar què s'ha de fer... i acabem no anant-hi. Però preocupar-se de tenir un nínxol per posar les cendres el dia que no hi siguis pot semblar, segons com, una frivolitat. Hi ha tants morts al ras, a tot el món! Cadàvers oblidats, abandonats, desapareguts, humiliats... Morts que sembla que no són de ningú. Als informatius en surten a milers; cossos d'homes descalços, polsosos, ensangonats, mutilats, a vegades amb les mans lligades al darrere. No hi ha temps per enterrar-los, la guerra és sòrdida i no para; només els herois de la literatura tenen prou pietat i clemència i aturen la batalla per complir amb els rituals i honorar els morts. Homer, a la Ilíada, ens diu que el vell Nèstor va fer aturar la batalla per enterrar els morts. “A la gran plana, sota el sol que il·luminava els camps, aqueus i troians es trobaven de cara per recollir els propis morts”, escriu. I a la mateixa obra trobem el rei Príam suplicant al seu enemic Aquil·les que li torni el cos del seu estimat fill Hèctor, i ell hi accedeix. “Aturaré la guerra perquè tinguis temps d'honorar el teu fill”, li diu. Si era tan important per a ells recuperar els seus morts, saber on eren, és perquè en els rituals fúnebres el lloc del culte sempre és el cos. El cos condensa la mort, la fa present, sobre el cos es parla, es plora, es posen flors... Nosaltres que podem, està molt bé que no perdem el costum i ens afanyem com cada any a netejar les làpides amb els noms escrits dels nostres morts, que en guarden la memòria, i per Tots Sants i el Dia de Difunts anem al cementiri.