Provisionalment eterna
Canvis de govern com el que es va produir a Catalunya arran de les últimes eleccions autonòmiques o com el que es preveu amb les properes eleccions generals, tenen la virtut ociosa d'oferir un plus d'espectacle de dramatúrgia. Així, a la palestra pública, amb un guió de comportament que oscil·la entre els pols del moviment subtil i l'actitud descarada, alguns actors socials aprofiten l'abans, el durant i el després de les eleccions per escenificar el seu pla renove particular, és a dir, per executar el seu canvi ideològic a favor dels nous nuclis polítics dominants. Un amic comentava fa poc: “L'indici més clar que CiU guanyaria les últimes eleccions el vaig tenir quan el meu conegut X, home sempre avesat a abraçar-se al poder, al llarg dels sis mesos previs a les eleccions va iniciar moviments desesperats per evidenciar davant de tots nosaltres la renúncia als seus antics postulats socialistes i la plena (i provisionalment eterna) adhesió a l'ideari convergent.”
La idea que el canvi de jaqueta política és comparable a una escenificació no se sustenta (necessàriament) en una lectura pejorativa del concepte teatre, ja entès com a sinònim de falsedat, sobreinterpretació o simulacre orientat a velar l'engany. Tant la pensadora Nancy Fraser com el filòsof Jürgen Habermas utilitzen el concepte teatre d'una forma neutra, per referir-se a l'esfera pública, a “l'escenari teatral en què es canalitza la participació política” i “el teatre per al debat” respectivament. Que el teatre derivi en teatrí, òpera bufa o obra magna, ja depèn de la qualitat de l'argument, dels actors, del públic, de l'acústica del local, de la consistència de les perruques i postissos...
De nou, a l'hora d'abordar l'escenificació d'un canvi ideològic –que moltes vegades només és un mer canvi de sigles polítiques–, ens trobem davant d'un debat espinós: ¿com mesurar l'autenticitat, la necessitat i la consistència d'un canvi particular de rumb polític? Allò cert és que, dins la lògica d'aquest interrogant fecund, damunt l'escenari predominen dos tipus d'actors inquietants. Un és aquell que es refugia en una puresa ideològica de caràcter mineral, i que de l'immobilisme granític en fa el seu certificat de conducta modèlica.
L'altre és aquell actor que, mani qui mani, com si la política fos una aposta hípica, sempre estarà disposat a abraçar –amb la fe del convers, si cal– els nous himnes triomfants.
