Una altra avergonyida

“Estic avergonyida per tots aquests fets. Som europeus, formem part d'una civilització culta i educada, com podem acceptar fets com aquest?” Aquestes paraules d'una veïna de Banyoles recollides en una carta publicada en aquest mateix diari fa dos dies expressen l'impacte provocat per unes imatges de fa una setmana. Les imatges d'uns fets que ens poden semblar llunyans, tot i que seria bo tenir en compte que van passar a un pas d'avió de casa nostra. I és que fa set dies tots els mitjans de comunicació van destacar com una de les notícies del dia la mort del líder libi Muammar al-Gaddafi. I ho van fer sense cap mena de pudor, ni vergonya, ni autoregulació a l'hora de mostrar una vegada i una altra no solament el linxament, sinó el cadàver ensangonat i mig despullat de Gaddafi guardat com un trofeu en una cambra frigorífica reservada per a la carn. No hi ha cap mena de dubte que el que va passar era una de les notícies del dia com també ho era el com va passar i que les imatges formaven part del final d'una guerra que s'ha desenvolupat a tocar de casa. Però a la vergonya expressada per la veïna de Banyoles sobre el comportament de la nostra societat hi afegiria el paper que hi han jugat els mitjans de comunicació. Calia reproduir el final de Gaddafi una vegada i una altra i des de tots els angles possibles gràcies a les nombroses imatges proporcionades pels telèfons mòbils? Calia ensenyar una vegada i un altra com es trepitjava i profanava el seu cadàver? S'ensenyaria el cadàver ensangonat de qualsevol dirigent europeu d'aquesta societat tan suposadament culta i educada que hagués estat víctima, per exemple, d'un accident de trànsit? Segurament no, perquè hi ha una mena d'acord no escrit i una ètica periodística que recomanen no mostrar cadàvers de víctimes de fets violents. Així, què explica tant acarnissament en el cas de Gaddafi? Doncs la pèrdua de capacitat de reflexió que fa que ja no es vegin totes les víctimes de la mateixa manera, com passa en la nostra societat tan culta i educada. No ens esgarrifem davant la profanació d'un cadàver d'algú que no és dels “nostres” o del cos d'una dona que ha mort de gana a Haití o dels cadàvers d'immigrants morts durant el seu intent de trobar una vida millor. Però posem el crit al cel quan ens ensenyen sense embuts les imatges d'una víctima d'un accident de trànsit que ha passat al costat de casa. Tot plegat, molt culte i educat.