1968

Com que el passat passa però el passat pesa, el passat sempre sol ser un tema d'actualitat. És dels temes amb més futur. Me n'adono sentint dues amigues cultes, madures, que representen el més sofisticat que –en aquest gènere– arriba a tractar aquest articulista d'última pàgina. La seva edat actual és indefinida i anecdòtica, però em confessen que tenen el passat molt present. Quan es troben per dinar aprofiten intensament la menjada per parlar de les seves coses, sempre que siguin fets anteriors al... 1968. Es veu que no es tracta d'una data convinguda sinó de la simple constatació d'una experiència: han observat que les seves converses mai no van més enllà del 1968. És una cautela comunicativa d'una profunda elegància. El que hagi pogut passar després d'aquesta data específica no ha suscitat, per ara, el seu interès.

És així, sense voler, com aquestes dues dames tan gentils i distingides han establert una línea que no es passa. Han aconseguit domesticar el seu temps i encapsular-lo en un territori tancat que no es cansen d'explorar: la vida abans de l'any 1968. A mi m'encanta que siguin així, com dos personatges de Pinter extraviats en narratives sobre elles mateixes difícilment verificables. De fet, la nostra identitat la forgem a base de triar relats sobre nosaltres mateixos i, així doncs, les meves amigues, tan llegides i sensibles, han parat una trampa al temps i mentre altres es lamenten del que els està passant l'any 2011 elles, impertèrrites, segueixen concentrades en allò que tal vegada s'esdevingué abans del 1968. A mi em sembla que és una astuta manera de cuidar-se i mantenir-se en bona forma psicològica. Aquesta mena de gent duren molt. Si segueixen sense traspassar la línea del 1968 en la seva conversa, és molt probable que arribin lluny. Quan siguin centenàries, això sí, seguiran summament interessades a seguir parlant i fent voltes a tot el que va passar mentre la seva vida avançava, vertiginosament, cap a l'any 1968.