Pinzells, brotxa i ploma

Demà, si el temps acompanya com ha de ser, els carrers del que podríem anomenar primer eixample de la ciutat –Ciutadans, Rambla i plaça del Vi, però també el pont de Pedra, la rambla Verdaguer i rodalies–es convertiran en un enorme mercat de pintura: la fira del dibuix. No us sabria dir si l'èxit d'aquella iniciativa del grup que formaven l'Emília Xargay i els seus amics artistes s'ha d'anotar a l'haver del món cultural ciutadà. Repassant parades, cada any em pregunto si no s'hauria de fer alguna mena de selecció a l'hora de cedir espais als autors-venedors. Mai no he trobat una resposta convincent. De manera que callo. Teniu la mateixa llibertat que jo per opinar sobre el tema. Algú proposava que es fes una secció central, dedicada a noms reconeguts i valorats, per prestigiar la trobada gironina. Però la idea també tenia pros i contres evidents, de mal conciliar. Potser ja està bé com està. Tothom que té el delit de pintar té el dret d'exposar-se al criteri del mercat popular.

Fora del mercat, podreu visitar l'exposició que ha preparat el Museu de la Ciutat, dedicada a recordar el Grup Praxis, que es definia a si mateix com una guerrilla comunicativa. El formaven Bosch Martí i Bep Marquès, i va treballar del 1975 fins al 1990. Eren anys d'esperança –sobretot els primers–, de canvi polític i social, de revolta contingudament indignada, que els de Praxis plasmaren en definitives i contundents obres de denúncia, lluny de l'elitisme estètic imperant, compromesos amb les reivindicacions obreres, amb la recuperació nacional, amb tot el que significava trencament de les estructures caduques del franquisme i els seus ideòlegs, amb els tics capitalistes i especuladors que ja començaven a imposar-se. És bo que Girona els reti un homenatge llavors impensable. I potser caldria pensar si no ha tornat el moment de reinventar el Grup Praxis, ara que la indignació torna als carrers i aquelles idees que combatien rebroten arreu.

I ara, aprofitant que l'Onyar passa per Girona –estrafent una dita popular castellana referida al Pisuerga– esmenaré un error de la meva darrera crònica. Parlava també de pintura: de la pintura dels infants i de la de les cases del riu. Quan em referia a la casa Masó, blanca entre els ocres i els sienes, i els morats i els vermellons, deia que Ricard Masó l'havia comprat i restaurat. Home! Com la podia comprar si ell mateix hi va néixer? Cert que en diverses etapes, entre 1911 i 1917, la va restaurar i reformar. Però ja era la casa pairal dels Masó. No fa pas gaire replicava jo mateix Ribas i li deia que els periodistes ens equivoquem tan sovint que això ja no és notícia. Serveixi la meva ensopegada absurda per demostrar que l'encertava.