Obres al Mercadal

L'any 1949, en ple triomf del nacionalcatolicisme, l'artista Guillem Soler va pintar un gran mural sobre la paret de fons del presbiteri de l'església del Mercadal. Al mig hi ha la Mare de Déu del Roser amb el seu fill que remena un rosari. El fresc presenta dues escales per on pugen papes, reis, nobles, el poble... i fins i tot un pobre! Tots van a l'encontre de la mare de Déu. Sempre he pensat que un dels personatges del conjunt és José Antonio, fundador de la Falange. El pintor va voler inspirar-se en rostres de persones autèntiques i allà estan, avui inconegudes, però immortalitzades. La gent deia: “guaita, és la noia de can Nofre!” En els llargs oficis divins que sovintejaven, el mural –curull d'àngels que canten i toquen instruments– servia per matar l'avorriment, tot remirant aquell estol de personatges, quin més divertit, i intentant endevinar quin sant o persona representaven. Després del concili es va voler rebaixar l'impacte visual i es varen col·locar unes grans aranyes lluminoses al davant, per desdibuixar-lo.

Ara s'hi fan obres al Mercadal. Han col·locat al presbiteri una ara de pedra de dimensions colossals que havia estat a l'església de Sant Domènec, atès que actualment és l'aula magna de la universitat, i feia nosa. És una peça magnífica, impressionant, datada en el segle XIV. I també han substituït el llenç de roba que formava el rerefons de l'altar, i que anava canviant de color segons el calendari litúrgic –blanc, morat, vermell, verd...–, per un enorme rectangle d'obra, desproporcionat i aclaparador. Sembla que l'autor del projecte és mossèn Genís Baltrons, persona de provada experiència. Però ha oblidat l'entorn. Tot plegat compagina un daltabaix d'estils: la gran pintura mural, l'estàtua de la mare de Déu que ha quedat arraconada darrere aquella caixa, el nou plafó estàtic que no pot tenir el vol que onejava en l'anterior tèxtil. No s'entén quina funció farà aquella taparada obsessiva darrere de l'altar, on es recolza la imatge del Crist per presidir les celebracions.

Vàrem intentar parlar amb persones que d'una o altra manera intervenien en l'obra. Tots varen fugir d'estudi admetent, però, que a ells tampoc no els agradava. Però el que resulta encara més il·lògic és que s'hagi emprès la reforma sense començar per restaurar el gran mural, que presenta gravíssimes deficiències a ulls nus: les humitats han arribat a desdibuixar-lo i conté espais on la pintura virtualment ha desaparegut. És incomprensible que s'alteri l'altar –que en definitiva ja complia la seva funció– sense que s'emprengui primer la restauració de la pintura mural. O és que esperaran que definitivament es malmeni i es justifiqui que així s'esborri?

Avui dia, l'església del Mercadal continua sent la més urbana de Girona i no pot deixar indiferent la seva estètica, fins i tot als que només hi acudeixen pels enterraments.