Escoles de negocis
Les escoles de negocis són un actiu molt important per a la ciutat o el país que les té. Barcelona va crear les primeres de l'Estat, fa més de 50 anys, en ple franquisme. Es mantenen ben vives i algunes estan a un gran nivell. La revista The Economist acostuma a oferir cada any una classificació de les primeres escoles de negocis mundials. Aquest any, l'IESE figura en el desè lloc –n'ha retrocedit cinc en relació a la de fa un any– i Esade, en el dissetè –ha pujat l'escalafó tres llocs–. El setmanari britànic explica que el rànquing s'estableix segons el temps que triguen els graduats a trobar feina, i els ingressos que reben el primer any després de la graduació. S'entén que, com més aviat troben ocupació i més elevats són els ingressos, l'escola puja o baixa esglaons en la classificació.
Segons la revista, tant els graduats de l'IESE com els d'Esade troben col·locació en un termini de tres mesos; els primers cobren un sou de 119.000 dòlars i els segons de 111.000 de mitjana.
Si les escoles de negocis representen un actiu social, també poden tenir un passiu. Es parla del paper negatiu de les grans escoles de negocis nord-americanes –mirall de totes les altres– com a responsables d'una cultura de la cobdícia, que es troba a l'arrel de la desastrosa crisi econòmica que ens afecta. En tinc proves, i no seré jo qui tregui la responsabilitat a dotzenes i centenars de suposats genis dels negocis, que han resultat ser uns estúpids. Especialment en el sector financer. Les escoles de negocis s'han adonat, em sembla, dels errors comesos, i han canviat una mica el rumb. Però potser no amb prou contundència que s'hagin fet entendre per les persones a les quals transmeten els seus coneixements.
Per a alguns alumnes de l'IESE, d'Esade i d'altres escoles, la raó de la matriculació és que allí poden aprendre com guanyar diners. S'equivoquen. Aprenen a gestionar béns i persones, i a crear riquesa, però aquesta ha d'estar al servei de la societat i no pas d'ells mateixos. Aquesta afirmació d'una certa transcendència es confirma si tenim en compte que les dues escoles mencionades estan estretament vinculades a l'església catòlica. Els professors tenen aquella consciència, la gran majoria, però no sé si tots els alumnes s'adonen que no hi van a fer-se rics, sinó a fer-se millors ciutadans del que eren quan hi van entrar. The Economist comenta que, en una escola de negocis, és tant o més important la gent que s'hi troba, que el que s'hi aprèn. Es refereix, suposo, a la importància de treballar amb gent de talent, que podria arribar a ser una gran ajuda. Però hi ha alumnes de les escoles catalanes que el que esperen trobar-hi és sobretot persones d'un nivell econòmic i social alt, l'amistat de les quals pot facilitar el seu futur professional.
No cal dir, d'altra banda, que la matriculació en una d'aquestes escoles no està precisament a l'abast de tothom. Els seus graduats tindran poder el dia de demà. Però, al servei de qui? Entrem aleshores en el terreny de l'ètica, una assignatura que figura a tots els cursos de les escoles de negocis.
