El capital
La intervenció de l'Estat en les empreses no sempre se salda amb beneficis perquè les estratègies polítiques sovint no coincideixen amb les empresarials
Tota empresa és el punt de trobada de tres interessos contraposats. El capital, és a dir, els accionistes; la gestió, és a dir, els directius, i el treball, és a dir, els treballadors en sentit específic.
És obvi que en teoria els interessos poden no coincidir en els detalls però sí que haurien de coincidir genèricament. La realitat traeix, com sovint passa, la teoria. Per als treballadors, l'estabilitat a la feina i l'increment en la remuneració han estat tradicionalment els objectius bàsics. Recentment la millora de la pròpia capacitat professional i intel·lectual que necessiten, en unes empreses que progressivament generen productes i serveis de més valor afegit, ha fet que la seva carrera professional, la formació i la participació en el projecte d'empresa hagin esdevingut més importants en molts casos que el salari. L'empresa ha entès, ja fa temps, que la identificació dels treballadors amb la seva estratègia és important i les polítiques de qualitat en sentit ampli han portat a mobilitzar mesures perquè la intel·ligència i voluntat dels empleats s'alineïn amb els objectius de l'empresa perquè són aquests, i no el treball pautat i repetitiu, el més important actiu que els treballadors poden aportar-hi. Un empresari d'èxit va dir fa temps que per a ell el més important era que quan els seus treballadors passessin la porta de l'empresa cada matí, no pensessin a fer altra cosa que millorar el rendiment de l'empresa...
Per als directius, el més important és el projecte d'empresa i el seu èxit: l'increment de la competitivitat i la millora del posicionament en el mercat, és a dir, superar els competidors, créixer més i guanyar mercat i clients... Hi ha ocasions que la visibilitat dels directius passa a davant dels objectius de l'empresa encara que ells no ho reconeguin. Defensen en ocasions polítiques i estratègies amb l'argument, no sempre cert, que és el millor per a l'empresa. Això pot portar a l'adopció de riscos poc justificats perquè no es corresponen amb els beneficis que poden ser obtinguts. En ocasions aquests plantejaments entren en conflicte amb els dels accionistes, i tret d'excepcions són aquests els que acaben decidint... la qual cosa no vol dir que sigui el que més convingui, però és cert que qui té la propietat ha de tenir la capacitat de definir l'estratègia de la companyia. Quan aquest conflicte és més violent és quan l'interès del capital de l'accionista passa per sobre del valor de la companyia. Maximitzar el valor de la pròpia participació en un projecte empresarial a partir de la destrucció d'aquest és un principi que, malgrat el poder que atorga la propietat, hauria de tenir límits difícils de fixar en una economia de mercat.
Sacyr entra a Repsol com a accionista mitjançant un préstec amb què compra el 20% del capital a un valor alt de l'acció. L'evolució de l'economia es complica per a tothom en els darrers anys i les accions de Repsol cotitzen ara a un valor més baix. És difícil per a Sacyr fer front als préstecs amb què es van comprar les accions de Repsol, perquè el valor de l'actiu que suporta el préstec, és a dir, les accions, ara valen menys. Això aboca Sacyr a dues alternatives, capitalitzar la inversió, és a dir, posar-hi més diners, o vendre part de les accions, repagar part del préstec i acceptar la pèrdua que això genera tot mantenint una participació percentualment menor a Repsol. Cap de les opcions és per a ells bona. És obvi, si els dividends de Repsol fossin més grans amb el líquid rebut, Sacyr podria solucionar el problema sense perdre valor de la inversió o perdent-hi menys. Sense poder conèixer exactament quina és l'estratègia de Sacyr, aquesta s'associa amb Pemex, l'empresa petroliera estatal de Mèxic, que amb una participació a Repsol del 5% demana un préstec per fer pujar la seva participació fins al 10%. La raó és que si els dos accionistes sindiquen les seves accions, és a dir, uneixen el valor de les seves participacions, arribaran a tenir un 30% de Repsol. De fet, segons la llei de societats, tenir més del 30% obliga l'accionista a fer una oferta pública per comprar la totalitat d'accions de la companyia... És a dir, amb aquesta acció aconsegueixen Sacyr i Pemex una força en el consell que podria permetre'ls canviar l'estratègia de la companyia, fins i tot els seus directius, i sens dubte modificar la política de dividends, cosa que per Sacyr seria altament beneficiós per les raons apuntades. Les vendes de Repsol, Sacyr i Pemex són de 60.000, 5.000, i 77.000 milió d'euros, els seus fons propis de 24.000, 4.000 i -7.000 milions d'euros, el seu deute de 7.000, 11.000 i 32.000 milions d'euros i el seu benefici de 5.000, 200 i -3.000 milions d'euros. Les xifres demostren per si mateixes que Pemex és més un institut públic que una empresa, i la desproporció de dimensió, rendibilitat i valor entre qui pretén controlar Repsol i la mateixa Repsol. És possible suposar, a partir d'aquí, que la voluntat dels accionistes de Sacyr i Pemex podria ser vendre part dels actius de Repsol per fer caixa i fer, per tant, possible el repartiment de dividends. Aquesta política és legítima però pot ser l'origen de la pèrdua de valor de Repsol resolent el conflicte entre la companyia i els accionistes en favor dels darrers amb dany per a la primera. La intencionalitat de Pemex, sent la de Sacyr indemostrable, encara ho és més... però s'han publicat notícies que parlen de l'interès de Pemex per adquirir tecnologies d'extracció de cru de Repsol més enllà del preu i sens dubte comprar actius que aquesta hagués de vendre...
El capital pot tenir en ocasions la voluntat de beneficis ràpids o de controlar les companyies per interessos més enllà de la rendibilitat de la mateixa inversió, i si això passa, el punt d'arribada és per a l'empresa sovint pitjor que el de partida. Un podria pensar que la intervenció directa de l'Estat és necessària en casos com aquest, però és un perill que pot evitar un mal i crear-ne un altre. La política de l'Estat s'hauria de limitar a preservar el valor estratègic de les empreses clau, especialment si són regulades, per evitar que això desemboqui en una pèrdua de valor del servei donat. La intervenció de l'Estat en les empreses no sempre se salda amb beneficis perquè les estratègies polítiques sovint no coincideixen amb les empresarials. El cas proper d'Endesa és paradigmàtic: per evitar una compra que es va considerar política es va acabar per provocar que una empresa privada espanyola fos comprada per una de pública italiana...
No hi ha regles per regular conductes que en l'economia de mercat han de ser lliures però han de tenir límits legals, la qual cosa no vol dir que tot el que és legítim tingui el mateix valor ètic.
