Opinió

LA COLUMNA

Unes ales cap a on

L'Anna ha desaprès tot el que creia saber, ha mort la vanitat i ara pot escriure

“Em vesteixo tota de color negre sense adonar-me'n, com si la mà triés el fosc.” Ja fa dies que em persegueix obstinadament aquesta frase d'Unes ales cap a on, l'última novel·la d'Anna Carreras, editada pel nostre heroi Quim Torra (Acontravent). L'Anna ens ha regalat un text preciós sobre la mort del seu nounat, en radical primera persona. És molt difícil explicar una experiència vital tan bèstia, bo i fugint de sentimentalismes, sense caure en la voluntat de generar compassió. Aquestes Ales no són només la narració d'una vida menuda que s'apaga, sinó també una exposició ben crua d'un món ple d'il·lusions que acaben convertides en cendra. Envejo l'Anna per haver descrit amb tanta senzillesa l'alegria d'un embaràs, les vicissituds d'un part i l'agonia de la mort del seu petit nadó Jan-Pol. Sovint pensem que tot allò viscut amb intensitat es converteix automàticament en bona literatura: res més lluny de la realitat, com demostra una gran part de l'escriptura i del periodisme femení d'aquest país, d'insubstancialitat fastigosa. Si al lector li plau l'art de les fèmines que ens expliquen com en van d'atrafegades per conciliar la vida familiar i laboral o com els cauen els pits quan fan quaranta anys, farà bé en no llegir aquest llibre en què el protagonista únic és el dolor. Havia intentat gaudir les dues anteriors novel·les de l'Anna, que em van avorrir supinament pel seu barroquisme i pedanteria. Per això estic especialment content que hagi vençut el perill més gran que assola l'escriptor: pensar-se que ser el llest de la classe ofereix la clau màgica de la literatura. Quan intentes ordir una novel·la, i per això és tan difícil, t'adones fatalment que la majoria de coses que saps no et serveixen d'una merda. L'Anna ha desaprès tot el que creia saber, ha mort la vanitat i ara pot escriure. Sovint se'm queixa quan algun premi literari la ignora o passa dificultats per viure de la lletra. Jo reso perquè segueixi en aquesta dolça marginalitat que és l'única revolució de l'artista: vestida de negre, com si la mà triés el fosc. Així és com s'escriu Unes ales cap a on.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.