L'‘Oració al Crist de la Tramuntana'
La pràctica totalitat de les anàlisis econòmiques consideren que la crisi mundial ha evidenciat la necessitat de reformes, especialment a la perifèria d'Europa (Irlanda, Grècia, Portugal i també Itàlia i Espanya, tot i que aquestes fins avui no han estat objecte de rescat). Aquestes reformes són políticament costoses i els governs temen pagar-les amb desfetes electorals. Confrontats a una crisi d'una magnitud fins fa poc inimaginable, els dirigents polítics acumulen errors, incerteses, covardia pressupostària, dèficits públics que han superat els límits de qualsevol control i que cap expert creu possible reduir amb la immediatesa que la situació requereix, com tampoc no creuen en un increment del creixement que s'acosti al 2% considerat mínim, i ens col·loquen en una delicada situació col·lectiva, a la frontera d'un apocalipsi econòmica sense precedents.
Per què tants governs no han sabut o no han gosat adoptar les reformes necessàries per conservar el benestar? En un dinar organitzat el 15 d'octubre del 2010 per les cambres internacionals de comerç, en ocasió de la Fira de la Tardor d'aquell any a la Luxexpo, denominació amb què des del 1991 és coneguda la Fira Internacional de Luxemburg, el primer ministre del Gran Ducat i president de l'Eurogrup, Jean-Claude Juncker, tal vegada el polític europeu més valorat, va dir: “Tots sabem allò que cal fer, però no sabem com fer-nos reelegir un cop ho hàgim fet.”
En les reformes els costos són actuals i els rendiments, futurs, i d'altra banda, el nivell d'esforç i els recursos invertits en les reformes no són fàcilment verificables pels electors abans que els resultats es materialitzin, la qual cosa fa que els governs estiguin temptats a fer menys inversió i augmentar les seves possibilitats de romandre en el poder. En les democràcies modernes les eleccions són l'instrument fonamental de la responsabilitat política i, en funció d'aquesta responsabilitat, els governs no poden tenir un comportament miop i no procedir a ajustaments per costosos que siguin. I els ciutadans no poden no avenir-s'hi.
La responsabilitat dels governs és lluitar contra la crisi, i això comporta, entre altres importants mesures, fer retallades. Per fer-les calen dues coses, cal coratge, per descomptat, i sobretot intel·ligència per saber quines retallades s'han de fer i sobretot quin n'ha de ser l'abast. No se sortirà de la crisi si govern i ciutadans no tenen, un i altres, la necessària intel·ligència. Amb l'esforç de tots s'ha construït l'estat del benestar. Hi van participar generacions que ens han precedit i la nostra té l'obligació moral que les que ens ha de seguir en puguin gaudir. Per tant, els governs tenen el deure que les retallades no equivalguin al seu desmantellament i els ciutadans no poden exigir prestacions que puguin comprometre el sosteniment. És per això que calen coratge i intel·ligència.
És difícil determinar l'abast de les retallades. Els empordanesos tenim una bella metàfora a aplicar, el poema del figuerenc Carles Fages de Climent Oració al Crist de la Tramuntana: “Braços en creu damunt la pia fusta,/ Senyor, empareu la closa i el sembrat,/ doneu el verd exacte al nostre prat/ i mesureu la tramuntana justa/
que eixugui l'herba i no ens espolsi el blat.”
La metàfora no s'ha pas d'entendre com una aproximació imperfecta a la realitat, sinó com el mecanisme fonamental que ens permet entendre el món que ens envolta i expressar-lo. La closa i el sembrat són l'estat de benestar; eixugar l'herba, les retallades; espolsar el blat, comprometre'l, i la tramuntana justa, el nostre sentit de responsabilitat.
