Troia

Poc després que Grècia ingressés a la Comunitat Econòmica Europea, alguns comissaris explicaven aquest acudit malèvol: “Després de donar la mà a un grec, compta't els dits.” Molt aviat, de manera justa o injusta, els grecs havien adquirit fama de gent poc digna de confiança.

Alguns fets recents semblen donar la raó a aquesta mala imatge. El govern va falsificar les estadístiques perquè la dracma ingressés a l'euro i per aconseguir uns préstecs que ara són al darrere de tots els problemes.

Angela Merkel, amb Nicolas Sarkozy vestit de cobrador del frac i la resta de socis europeus badant, va imposar un pla que ha de servir per treure Grècia del pou. A canvi, els grecs haurien de fer molts més sacrificis. El primer ministre, Iorgos Papandreu, es va treure un referèndum del barret de les rialles i va organitzar la guerra de Troia a les borses i a Europa, Grècia inclosa. Tothom, és clar, li va retreure el seu desagraïment. A sobre que li perdonem la meitat del deute incobrable a canvi d'un sacrifici de res, ara vol preguntar a les víctimes propiciatòries a veure què n'opinen!

La Unió Europea està mal plantejada. Si els països endeutats i amb l'economia intervinguda en diversos graus (com Irlanda, Portugal i Grècia, però també l'Estat espanyol) ja no són sobirans, que es digui obertament i deixem-nos de romanços.

Per cert: ja saben que el que importa d'un deute no és tant el seu volum com la capacitat de pagar-ho. I Grècia no pot pagar de cap de les maneres. Que els n'han perdonat la meitat? Però home, si no en poden pagar ni el cinc per cent...