En campanya

Aquesta mitjanit comença oficialment la campanya electoral per a les eleccions generals espanyoles. Arriba després d'una llarga precampanya iniciada quan es van fer evidents els primers efectes d'una crisi per a la qual, ens deien, estàvem més ben preparats que la resta de països de la UE i àdhuc que els Estats Units, que era on el setembre de 2008 havia començat el daltabaix amb la fallida de Lehman Brothers i l'emissió d'actius tòxics (hipoteques subprime). Així, després d'un fort creixement econòmic que comportà una progressiva davallada de l'atur entre 2004 i 2008 (mínim a Catalunya del 6,1% d'aturats el segon semestre del 2007) hom assistí, estupefacte, a la ràpida destrucció de llocs de treball fins a arribar als 742.000 aturats a Catalunya (el 19,4%) el tercer trimestre d'enguany –i prop de 200.000 llars amb tots els membres a l'atur– i gairebé als cinc milions (el 21,5%) al conjunt de l'Estat espanyol.

Després de quatre dècades d'assassinats, el cessament definitiu de l'activitat armada d'ETA, un triomf pel qual en altres circumstàncies qualsevol govern hauria sospirat, amb prou feines tindrà repercussions electorals, perquè la campanya se centrarà inevitablement en la negativa situació econòmica i la incapacitat de l'actual govern del PSOE per posar-hi remei. És cert que la crisi és global i que l'atur té un caràcter estructural que s'arrossega des de la crisi dels setanta i que el govern de José Luis Rodríguez Zapatero no tenia a les mans totes les eines per fer-hi front. Però també és cert que altres països europeus, tant o més afectats per la crisi, presenten un diferencial respecte a l'atur espanyol de deu o més punts menys. En definitiva, durant els governs de Zapatero hem assistit a una primera legislatura de forta creació d'ocupació, la qual cosa va possibilitar endegar unes polítiques socials que, en alguns aspectes, tenien un punt de demagògia; i a una segona legislatura on l'atur no ha parat d'augmentar mentre es dilapidaven tots els beneficis de l'etapa anterior fins a assolir un dèficit insostenible. El problema que es planteja el dia 20 de novembre és que no hi ha cap garantia que l'alternativa política, el PP de Mariano Rajoy, sigui la millor solució per sortir de la crisi sense un cost social que s'endugui les restes de l'estat del benestar. I les altres opcions polítiques tampoc poden garantir que les seves propostes puguin prosperar en un Congrés on el 80% dels diputats seran del PP o del PSOE.

Des de Catalunya estant, aquestes eleccions no desperten passions, ni arriben en el millor moment. CiU pot beneficiar-se de l'empenta electoral aconseguida ara farà un any, però cal veure si les retallades no li passen comptes; el PSC es troba en un estat de xoc i d'indefinició que preludia un nou i fort sotrac electoral; ERC intenta una recomposició, basada en un canvi de discurs, d'aliances i de votants, però difícilment podrà evitar la tendència a la pèrdua de pes electoral de les darreres conteses. Només IC sembla que podrà salvar-se una mica del daltabaix gràcies a un electorat molt fidel, un bon candidat i la captació de vots socialistes, tot plegat insuficient per comptar a Madrid. I, per descomptat, el PP, que confia a convertir-se en la segona força a Catalunya, en disputa amb CiU i el PSC.

En suma, un escenari poc afalagador que s'allunya notablement de la realitat sociològica del país, però molt possible davant d'una retracció del vot atès el desànim col·lectiu que la crisi econòmica i les respostes poc encertades projecten sobre la ciutadania. Afortunadament, sempre hi ha un Gregorio Peces-Barba de torn per recordar-nos qui som i on som.