Unes vides gironines

Afinal de 2005, Joaquim Nadal publicà Vides amb nom, recull d'escrits apareguts en diaris i referits a persones molt diverses, però lligats per un mateix esperit que els dotava d'unitat. Sis anys després, Joaquim Nadal ens fa entrega d'un altre recull similar, gairebé sota el mateix títol: Noves vides amb nom. El fil conductor d'aquestes vides que han deixat rastre en l'autor és també el mateix: Girona. És per això que estic en cert desacord amb el títol: hauria d'haver estat Unes vides gironines. Ara bé, dit això, sorgeix inexcusable la pregunta: quina classe de vides són les que han deixat petjada en Joaquim Nadal? Una resposta seria que hi ha de tot: des de professors eminents i dirigents destacats fins a ciutadans anònims, però aquesta aproximació no seria fidel al contingut del llibre, que està en bona part dedicat a persones que no han assolit una repercussió que vagi més enllà de l'àmbit municipal, no obstant la seva participació destacada en la gestió dels afers col·lectius. No són, la majoria, vides d'homenots, sinó vides fungibles. Són vides que podrien encabir-se en aquell ideal del qual ens parla Montaigne, quan escriu que “les vides més reeixides són, al meu parer, aquelles que s'ajusten al que és comú i humà, amb ordre però sense miracle, sense extravagància”. Per això en aquest llibre no hi ha figures grandioses ni escenaris grandiloqüents; ans al contrari, tots els fets positius i les discretes consideracions que s'hi fan són manifestacions d'un tarannà que pondera la feina ben feta, que no renuncia mai a l'exigència ètica, i que sent un amor profund pel seu país. Perquè –ens diu Nadal– “el pòsit de civilització és com un solatge de maduració creixent construït amb les energies de moltes persones”. Un solatge que també es nodreix –per exemple– d'aportacions aparentment menors, com “la voluntat de donar continuïtat i sentit, sovint en solitari, a la llibreria Les Voltes”, que va tenir Fèlix Matamala; o com la iniciativa de Lluís Bonaventura, a l'obrir L'Arc, una institució que ha tingut –segons Nadal– “dues vides, o potser tres: la del bar de dia, la del bar de nit, i la dels caps de setmana, especialment dels diumenges al capvespre, quan l'escalf intimista del bar era una atracció plausible en una ciutat avorrida”.

Feina ben feta, exigència ètica i amor al país són, doncs, els tres fils conductors del llibre. Una feina ben feta fou –entre moltes altres que pondera el llibre– la tasca del bisbe Pere Roger, que “ens llegà un treball incessant per dotar millor i construir sobre bases sòlides la nova catedral”; la recuperació del Call, ponderada per Teddy Kollek; la de la càtedra Ferrater Mora; la de Jaume Casademont al capdavant del Consell Social de la Universitat de Girona; la de Joan Perich en l'àmbit dels esports i del contacte amb la natura; la dels Roca, Massana i altres grans restauradors gironins; la de religiosos i capellans com Joan (Damià) Roure i Damià Estela; i la de molts altres, en fi, que assoliren una “identificació total amb la terra”.

Una exigència ètica que porta al compromís polític, com ho va entendre Josep Pallach: “Socialista català i català socialista, única manera de ser socialista a Catalunya”, segons Nadal. Un compromís que implica la defensa d'una catalanitat que és també la del “català de decisió: una decisió que comporta un compromís actiu, un vincle personal i social, de mirada ampla, d'horitzons oberts, de perspectiva plural, d'integració i inclusió total”. Una catalanitat percebuda per Pierre Vilar com una “realitat singular”. En aquesta defensa i refacció permanent del país –escriu Nadal– han excel·lit a Girona diversos personatges, que han deixat una petjada singular, com els Palol, Carles Rahola, Santiago Sobrequés, Modest Prats, Narcís Comadira, Eudald Solà, Joaquim Pla Dalmau i Jaume Vicens Vives.

Un amor al país que troba les seves arrels en la història de Girona i Catalunya, perquè els pobles, igual que les persones –com deia Ortega–, no tenen naturalesa, sinó que tenen història. I és que –escriu Nadal– “la pèrdua del fil de la memòria ens fa perdre referents, punts on agafar-nos per entendre millor la nostra manera de ser, la nostra societat”. Aquest amor ha de transformar-se, per fer-se operatiu, en una acció política, que –com escriví Josep-Maria Puig Salellas– “ha d'estar bastida sobre l'acord estable de les forces polítiques radicades aquí”, ja que els polítics catalans “han d'entendre que és ineludible la nítida separació entre el dia a dia polític i el fet institucional [...], a menys que hom estigui disposat a assumir, a canvi de mig plat de llenties, la via de la provincialització i per tant la seva trista, ineluctable, definitiva desaparició del primer rang de l'escena”.

Nadal dóna proves d'aquest amor al país en la seva manifestació més exigent –l'amor crític–, amb aquestes paraules que va escriure el 9 de juliol de 2010: “Ara que es podrà pensar que en pocs dies han saltat pels aires trenta anys de construcció d'un autogovern nou, potser seria bo tornar a les fonts i repassar algun dels episodis de la nostra història contemporània i saber trobar el camí que ens faci forts i respectats, i que ens porti a avançar sòlidament i irreversiblement, sense l'arrauxament que inquietava tant Vicens. Potser ara més que mai ens convenen realitats tangibles par damunt de gesticulacions inútils, sense cap renúncia, i amb idees clares i lideratges que sumin les complicitats noves que Vicens i Pla intuïren com a possibles pel seu temps.”