La televisió privada és viable
Cal el referèndum d'autodeterminació per fer viable
la televisió privada en català?
Per què no hauria de ser viable una televisió privada en català? Entre les elits dirigents s'ha instal·lat el tòpic que a Catalunya o bé s'opta per TV3 i el model públic en detriment de qualsevol opció de televisió privada o bé s'aprima Televisió de Catalunya per poder obrir espai i mercat a una cadena privada. De veritat, Catalunya no pot sostenir un model mixt de televisió pública i privada com Dinamarca, Finlàndia, Suècia o Irlanda? El tòpic era adduït fa poc per l'amic Jaume Roures, president de Mediapro, en una entrevista titulada justament Una tele privada en català no és viable (Ara, 30-10-11). Totalment en desacord. Admiro el president de Mediapro per moltes coses: perquè ha estat capaç d'aixecar un gran grup mediàtic de 4.000 treballadors (quan el totpoderós Prisa s'ensorra) i perquè manté un discurs intel·ligent i coherent sobre el model de negoci en el camp de la comunicació. Però escric aquest article continuant l'anterior sobre la necessitat de mantenir el model actual de TV3, per rebatre aquella opinió i defensar la viabilitat de la privada en català.
Les diverses raons que se solen esgrimir en contra es redueixen a dues: l'alt cost d'una televisió competitiva en un mercat tan reduït i saturat com el català i el fet que TV3 ja ocupa aquest mercat. És cert que el negoci televisiu és car i cada dia més arriscat. Ara bé, que el mercat en català sigui reduït no implica que no hi puguin coexistir canals públics i privats. El cas de la ràdio ho demostra: Catalunya Ràdio no ha estat obstacle per a l'èxit de la privada RAC1. És clar que la ràdio no és com la tele. És més barata, sí, però la raó diferencial rau en la regulació espanyola de la televisió.
Si no hi ha espai al mercat català de la televisió per a una privada –8TV no ha passat del tres–, no és per culpa del 14 o 15 per cent de la quota de TV3. És per culpa del 80 per cent de quota de les cadenes espanyoles, entre les quals hi ha La Sexta. I aquest estat de coses no és fruit de l'atzar: respon a unes polítiques sistemàtiques dels governs de Madrid per impedir la normalització de la televisió en català a Catalunya i a tot l'espai del català. Des de la Transició, el model centralista, radial i unilingüe de TVE s'anà imposant en cada reconversió. La mateixa TV3 estava destinada a ser “la tercera” (a l'ombra de TVE1 i La 2). Quan el PSOE aprovà el 1988 la primera privatització, va negar per llei tota possibilitat de cadenes autonòmiques privades. Per què? La unitat de mercat televisiu espanyol i en espanyol era sagrada llavors i encara ho és (tant és així que TV3 només compta com a FORTA a nivell d'Estat). A més, ni les primeres privades de 1988 ni les posteriors, analògiques o digitals, no estan subjectes a cap obligació en relació amb el català o a quotes de producció catalanes.
La possibilitat de crear canals autonòmics es retardà fins fa una dècada. I quan l'agost de 2003 el darrer govern Pujol concedia els quatre canals autonòmics al grup Godó, el mercat català estava gairebé saturat. I ara, amb l'apagada analògica, una allau de canals generalistes o temàtics espanyols ha acabat d'ocupar la pantalla. La pregunta és: són viables els quatre canals (8TV, Barça TV, Estil 9 i RAC TV) del grup Godó? En aquestes condicions, no. Per això, algun dia caldrà dir prou a l'ocupació impune de l'espai i el mercat del català per les cadenes espanyoles i en espanyol. Seria demanar molt? Coses més grans veurem: per exemple, el nou pacte fiscal. O és que un nou pacte televisiu seria més difícil que el fiscal? És clar que amb la independència, la nostra televisió (pública i privada) en sortiria molt beneficiada. La qüestió és si cal esperar o no al referèndum d'autodeterminació, que l'amic Roures anhela, per poder fer viable la nostra televisió privada en català.
