de set en set
Tintín al segle de la crisi
A Tintín li ha passat una mica el mateix que a nosaltres: ha anat canviant amb els anys. De petits, va agradar-nos amb desmesura, un periodista que quasi mai no escrivia, ningú no passava tantes aventures com ell. Lucky Lucke era massa estrany, l'Astèrix va arribar tard, el Capitán Trueno s'havia acabat, els Castors eren cosa de minories, els Barrufets, massa infantils, els TBO, massa curts, còmics de barberies com també les Hazañas Bélicas del sergent o del tinent Gorila. Passats els vint anys, vam descobrir que a Tintín al Congo o a Stoc de Coc hi havia un Tintín racista. Algú va dir-nos que el d'El Ceptre d'Ottokar tampoc no acabava de ser prou clar. Vam recordar que també el de Tintín a Amèrica ens havia semblat d'una altra època. Després, va aparèixer Tintín i els Pícaros, i no el vam acceptar.
De petits, ens havia semblat lògic que les seves aventures s'acabessin amb Vol 714 a Sidney, on hi havia un Tintín modern que es desplaçava amb un avió encara més modern fins al racó més allunyat del planeta. I, no gaire més tard, quan vam saber que hi havia encara un Tintín al país dels sòviets, on Hergé no amagava el seu anticomunisme, vam sentir que ens havien estafat i vam pensar si Tintín no era només una nota un xic desafinada de la nostra infantesa. No ho sé vostès, però anys més tard vaig provar un dia que uns nois llegissin Tintín. No va acabar d'interessar-los. Vaig pensar que el món virtual dels videojocs, de les play o de les consoles l'havia matat. I ara, bo i saber que hi havia botigues especialitzades en tintinologia, quan alguns pensàvem que Tintín era aigua passada i vèiem els tintinòlegs com tots els que diuen que no hi ha hagut mai cap altra dona com Marylin, resulta que Tintín torna amb força. O potser sigui que ens el fan tornar. Perquè no els sembla que estem vivint en un món on tot són productes de temporada i herois efímers?