Flors de plàstic

Si hi ha una cosa que em fa posar de mal humor són les floristeries per Tots Sants.

Aquests establiments que habitualment em conviden a entrar i em provoquen un benestar instantani, aquests dies em deprimeixen. Tot i que hi tenen tot el dret, em fa mal aquesta exhibició impúdica de les ganes de fer negoci amb el dol de les persones. Aquests aparadors plens a vessar de flors de plàstic –en el millor dels casos, de roba–, de colors antinaturals i textures impossibles... J o no sóc de portar flors al cementiri –ni per Tots Sants, ni mai– i em consta que a la meva generació i a les posteriors ja hi ha molta gent com jo. Em pregunto si les floristeries hauran notat aquest canvi de costums, i més encara a mesura que es va imposant la incineració per damunt del tradicional enterrament. Llegeixo al diari que aquest any les incineracions arriben al 43% i també que s'estan creant noves fórmules de dol: notes de condol, llibres de signatures, cròniques vitals i de la mateixa cerimònia, diamants amb les cendres del difunt. Justament aquesta setmana parlo amb una amiga que ha perdut, en pocs mesos, el pare i l'àvia. Parlem de la mort. Parlem del dol. Parlem del canvi de costums. Em confessa la incomoditat que li suposa la cerimònia d'escampar les cendres del seu pare al mar blau de la Costa Brava. És una dona intel·ligent i sensible, i entenc immediatament aquesta incomoditat. Ho troba poc natural. Potser ens estem equivocant, diu. Potser el cementiri era l'opció més assenyada. Jo no hi aniria a portar flors, però qui ho necessita, a qui li cal “retrobar-se” amb els morts que enyora, té un lloc on anar. Em pregunta què en penso. No tinc opinió. Què importa el que passi amb el cadàver d'algú que estimem, o amb el nostre? Tant li fa tot, després de la mort. Hi estem d'acord. Per això mateix, insisteix ella, potser cal tornar a la senzillesa, al que s'havia fet sempre. Quina absurditat decidir amb tanta atenció on volem que restin les nostres cendres! Al mar? A la fageda? Al jardí de casa? Repartides? Li explico el cas d'aquella dona que va demanar que portessin les seves cendres al lloc on havia passat els millors moments de la seva vida: El Corte Inglés de la plaça Catalunya. Acabem rient com boges.