És irreversible l'ascensió de la dona?

Fa uns quants dies que em van operar de cataractes a l'hospital Broggi. No va ser cap sorpresa, sinó una simple constatació, veure que la majoria del personal sanitari era format per dones. Al quiròfan ho eren totes, de la cirurgiana a la resta de col·laboradores. Després, durant un parell de dies, vaig veure més televisió que de costum. El fenomen és similar, la presència de la dona, especialment als programes estables, si fa o no fa és la mateixa que la dels homes. A TV3, que és el canal que veig amb més assiduïtat, després de la desaparició al programa del matí de Josep Cuní —un home que omplia com un cardenal en una missa concelebrada el paisatge de la feminitat— la presència de la dona, no sols en relació amb les persones que el dirigeixen sinó també a les que hi participen, ha augmentat d'una manera considerable, cosa que significa un nivell d'opinió homologable a la que fins ara era exclusiva dels homes.

La revolució francesa va comportar un canvi conceptual que a la llarga ha estat definitiu: passar de la condició de servent a la de ciutadà. Alhora, les dones van reivindicar coratjosament la igualtat respecte al que representava el patriarcat. Evidentment, el canvi no es va notar d'un dia per l'altre. Però el fet que les lleis evolucionessin igualment per a tots ens va portar a poc a poc a on som. D'altra banda, també crida l'atenció que una societat com la nostra, amb habituds masclistes tan arrelades, s'hagi adaptat amb tota la naturalitat a l'acceptació professional femenina. La realitat és que els homes es despullen davant la metgessa i els estalviadors i inversors confien els seus cabals a les economistes i a les advocades. Vull dir que els mateixos mascles que fins fa poc arrufaven el nas posen en mans de les dones els seus mes preats valors: la salut i els diners. La pràctica emancipació de les dones s'ha donat, tanmateix, dins els mateixos paràmetres del món masculí. De l'expectativa que els valors de la dona —d'una sensibilitat presumiblement menys agressiva que la de l'home— produeixin un canvi de comportament social, de moment no se n'aprecia cap símptoma. La realitat ens mostra que la dona lluita amb afany per guanyar-se un lloc amb mètodes i actituds tan agressius com els que són necessaris per progressar en l'anomenat món dels homes. Entenc que és l'única manera que la dona té a mà, però em queda, això no obstant, un dubte substancial. Pot, la dona occidental, treballar professionalment i sostenir la família sense abjurar de la seva participació col·lectiva? No és aquí on l'eminent sociòleg francès Alain Tourin es pregunta: “On són les dones?”, referint-se, suposo, a l'aportació dels seus valors en un moment tan essencial del nostre món?

La dona occidental li hauria de contestar, potser: “Acabo d'arribar de treballar i estic a la cuina.” En la situació actual, aquesta és l'equació. Solament l'exercici del coneixement professional li pot obrir la porta a la paritat amb l'home, però la responsabilitat dins la família no li permetrà mai aquesta hipòtesi. Per això veus l'executiva trucar, d'amagat, en un consell d'administració, al supermercat, i la cap de servei esmunyir-se uns minuts a recollir la fruita. Els càrrecs responsables ho tenen més difícil que els de la base, i a les empresàries, que no els passi res. Un metge francès m'explicava la decadència global de la medicina a França a causa que la majoria de metges al seu país són dones. Van ser les millors alumnes a la facultat i van guanyar per damunt dels homes la majoria d'oposicions, però el ritme familiar les esgota i la medicina se'n ressent globalment. Quan han de triar, opten per la Mare Coratge. A l'altre extrem de la nostra cultura, veiem les dones africanes que han guanyat el Nobel com a líders de les mobilitzacions en la defensa dels drets del seus pobles, amb preferència, per una qüestió d'urgència sobre els problemes de gènere. Vagin a saber, però, si quan arriben a casa aquestes dones il·lustrades i coratjoses han de tallar les ungles dels peus als seus marits. Situacions distintes, però confluents. La frase de Luther King és prou coneguda: “Als negres no se'ls ha de donar els mateixos drets que als blancs, sinó molts més, perquè si no és així no podran mai escurçar la diferència que els separa d'entrada.”

El que fa impossible el camí de la igualtat és viure dins un marc que assenyala a priori la tasca de cada sexe en funció de costums ancestrals. De quan l'home havia de sortir a caçar i la dona restava a casa a pelar conills. La urgència actual per part del feminisme organitzat, molt silenciada els darrers vint-i-cinc anys, seria aconseguir l'acord de la majoria dels homes i dones —al qual l'ajut de les institucions públiques no fos aliè— per eliminar el model-marca actual i substituir-lo per un altre que, a voluntat de la parella, pugui comportar amb naturalitat que la dona sigui lampista i l'home fregui l'escala. Amb tot, aquest seria un objectiu banal si no fos l'exemple d'un canvi profund en la conciliació familiar. L'objectiu final seria que el binomi treball-família fos compatible per a la parella amb la igualtat de condicions per transformar un món que ja no fos solament de l'home sinó també de la dona. Vet aquí una nova utopia com ho va ser quan les dones van dir prou a la seva condició el segle XIX, a França i a Anglaterra.