Una notícia de l'Iran

sobra munició, o falten dianes. És l'eterna disjuntiva de la política bèl·lica internacional que fa una colla de dècades dirigeixen els amics americans, al principi en solitari, després amb la col·laboració soviètica en el paper estel·lar d'íntim rival, i actualment amb un joc de contrapesos d'arrel islàmica en diferents versions sectàries que té entretinguda la indústria armamentista perquè no s'humitegi excessivament la pólvora als magatzems.

Podem decorar-ho amb totes les garlandes polítiques, ideològiques o geoestratègiques, però en el fons del fons de la qüestió, la majoria de conflictes internacionals a gran escala (i alguns d'escala petita, també) són generats per una dinàmica bèl·lica que enfonsa les seves arrels en el pensament tan ben definit pel senyor Hobbes que els humans som dolents per naturalesa i, de retruc, en els interessos econòmics que han decidit treure profit d'aquesta certesa empíricament inapel·lable.

Després de passejar les tropes per l'Afganistan i l'Iraq, amb uns resultats que disten d'haver complert els lloables objectius de garantir la prosperitat d'aquells països i falcar la seguretat mundial, ara els vents de guerra bufen cap a Pèrsia, i al senyor Ahmadinejad ja li estan fent a mida el retrat d'enemic públic número u de la pau mundial. No és pas que no hagi fet mèrits sobrats, el líder iranià, per convertir-se en un problema. Però no ho és pas més ara que fa uns mesos o anys. I no és pas més problema que la mateixa set de justícia planetària que tenen certs líders occidentals empesos pels seus lobbies. Ara és el moment de l'Iran. Que, en català, sona igual que delirant.