L'orgull i l'estelada

Mentre que les polèmiques declaracions de Duran i Lleida sobre els ajuts al Pla d'Ocupació Rural es van respondre amb un Sevilla lluint la samarreta Orgullosos de Andalucía, les bestieses de Gregorio Peces Barba sobre la necessitat de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys no van merèixer cap condemna institucional (la presidenta del Parlament va preferir amagar el cap sota l'ala) mentre que continuem suportant que el Barça, en comptes d'ostentar el lema Orgullosos de ser catalans, faci propaganda d'un estat dictatorial.

L'observació ve a tomb perquè, ja immersos plenament en una campanya electoral, es confirma la pèssima sensació que la majoria de la classe política catalana i els poders més representatius de la societat civil són incapaços d'exhibir la mínima dosi de coratge per mantenir la dignitat col·lectiva, i no cal dir que, sense aquest coratge, en un context de dominació nacional, no hi haurà benestar, ni superació de l'ensulsiada econòmica, ni projecte de futur.

És davant d'aquest estovament general, i en un context que demana la participació política, que cal exercir un gest de rebel·lia conseqüent amb la voluntat de plantar cara. En la present contesa electoral, penso que la forma més plausible d'expressar rebuig a totes les agressions i desacord amb les respostes mel·líflues de l'estament polític és votar una estelada.

Una estelada en una papereta equival a visualitzar un missatge clar de repulsa, d'esmena a la totalitat. La conseqüència material de la seva comptabilització és la de la nul·litat, exactament la idea de sanció al conjunt d'un sistema que ha contribuït a empobrir-nos i a disgregar-nos com a cultura i com a poble. Nul·litat a Espanya des d'un independentisme ferm, desacomplexat i valent. Però també votar estelada per promoure la nul·litat d'aquells que ens han arrossegat cap a aquest carreró sense sortida: nul·litat a l'estament polític que no ha sabut organitzar una resposta contundent en aquests anys d'asfíxia espanyolitzadora. Un gruix de vots estelats pot etzibar a Madrid que la dignitat nacional no es negocia, però també que rebutgem el tacticisme dels mitjancers que han subordinat tot gest de ruptura a l'apropiació d'unes quotes de poder dins una organització que ens escanya. Perquè en aquestes eleccions a les Corts Generals espanyoles cal remarcar que, per si algú no ho sap, no es presenta cap força política amb un full de ruta cap a la secessió de Catalunya. Com que no es vota la independència, perquè ningú no ho formula en el seu programa polític, l'única manera de llançar la fona democràtica contra les instàncies espanyoles és el símbol de la voluntat de ser Estat.

No cal dir que CiU no es presenta a Madrid amb un projecte independentista. No sols és el seu cap de llista per la circumscripció de Barcelona, Duran i Lleida, l'apòstol de la vella obsessió de reformar Espanya i del delit per participar de la governabilitat de l'Estat, és que el mateix president Mas, a la darrera sessió de control, va reiterar el seu compromís amb la lleialtat a Espanya malgrat que cap dels candidats dels dos grans partits espanyols no hagi mostrat la més mínima intenció de respectar Catalunya ni de penedir-se de les mesures hostils a la realitat nacional catalana que s'han intensificat aquests darrers anys (des del manteniment de l'espoliació fiscal fins als atacs a la llengua). La tebior en el plantejament de CiU, amb una nova estesa de mà malgrat la garrotada, representa l'antítesi de l'actitud que es reclama per recuperar l'autoestima col·lectiva.

Però el cas d'ERC encara és més vergonyós. Una campanya pobra, erràtica, sense missatgers clars, en què es continua defugint un plantejament independentista obert i combatiu. La seva república del sí (quina república?, l'espanyola, atès que es tracta d'unes eleccions espanyoles?, la catalana?) és vaga, confusa i encara presonera d'un esbarzer de complexos que impedeix els dirigents d'aquesta formació d'oferir a l'electorat un camí pautat i insubornable cap a l'Estat català. Qui ens assegura que ERC no continuarà votant els pressupostos espanyols que certifiquen l'espoliació fiscal? Quin compromís hi ha que no votarà la investidura d'un president espanyol? En definitiva, quina garantia hi ha que ERC, per activa o per passiva, no continuï contribuint a la governabilitat d'aquest Estat espanyol que ens va a la contra i respecte al qual només valdria una política constant de boicoteig? Que el fons de la intenció dels republicans a Madrid continua essent, després de totes les patacades, una actitud de col·laboració es demostra amb el fet que el principal objectiu literal del seu programa electoral és el concert econòmic, mesura per a la qual cal entendre's amb el govern espanyol de torn.

En conclusió, atès que cap força política de les que concorren en aquestes eleccions no abandona la seva pràctica autonomista, atès que no es percep la vocació de ruptura que el moment demana, votar estelada és un primer gest per recuperar l'orgull.