El dia D
es produeixen
en el moment
de màxima feblesa
dels estats o imperis
Ala conferència Building a New State, organitzada per Sobirania i Justícia, es va reflexionar i debatre sobre el dia D+1, l'endemà de la independència de Catalunya. Qüestions com les conseqüències legals i econòmiques de la separació van ser abordades per experts internacionals.
Una de les conferències més interessants va ser la de l'advocada eslovena Ana Stanic, que va abordar els aspectes financers de la successió d'estats. Regulada principalment per la Convenció de Viena de 1983 sobre la “successió d'estats en relació a les propietats, arxius i deutes d'Estat”, la separació pot ser més o menys beneficiosa segons si s'entén que hi ha dissolució de l'Estat espanyol o bé només secessió de Catalunya. En els dos casos tots els béns immòbils (carreteres, edificis...) i mòbils (trens, mobiliari, equipament...) propietat de l'Estat espanyol, localitzats a Catalunya, passarien automàticament al nou Estat català. Però per la propietat estatal a l'exterior (ambaixades...) hi ha diferències importants segons en quin cas ens trobem. Pel que fa al repartiment del deute de l'Estat la diversitat de solucions és molt gran. Com a principi general cal seguir un criteri d'equitat en el repartiment de béns i deutes, i la concreció d'aquest principi poden ser la població o el pes econòmic (PIB relatiu) o una combinació entre ambdós. I sovint institucions com l'FMI hi intervenen.
Cal preparar-se per al dia D+1 amb iniciatives com aquesta conferència. Però no s'ha d'oblidar el dia D i els previs al dia D, perquè encara manca un full de ruta polític clar i consensuat cap a la independència. En la definició d'aquest projecte, Catalunya no pot restar presonera de debats passats i cal que de manera urgent abordi qüestions noves que la crisi econòmica europea faran aflorar. Més enllà de l'obvietat dels efectes menors que la crisi tindria a Catalunya sense dèficit fiscal, la crisi europea és tan complexa que exigeix una reflexió pròpia catalana. En els anys noranta, diversos estudis advertien que la zona euro no complia els requisits per ser una zona monetària òptima (productivitats molt diferents, absència de mecanismes fiscals compartits), però malgrat tot el projecte polític es va imposar. Una primera dècada excepcionalment bona amaga les febleses que la crisi ha evidenciat.
Així, ara es visualitza el problema de tenir una política monetària única i una pluralitat de polítiques fiscals dels Estats. De moment, el problema s'aborda amb una coordinació a la força (intervenció), però sense instruments per desenvolupar-la que cal inventar a corre-cuita. Caldrà que a Catalunya reflexionem sobre el tipus de federalisme fiscal europeu que convé. Estem preparats per explicar aquell que hem patit, i que ha lesionat greument la competitivitat del nostre país.
Si els esforços per salvar l'euro fracassen, i s'entra en una sortida encadenada de la zona euro (primer Grècia, després Portugal, després...?), potser haurà arribat l'hora del dia D. L'historiador Enric Pujol ens recordava fa uns dies que els processos d'independència majoritàriament es produeixen en el moment de màxima feblesa dels estats o imperis. Caldrà aleshores estar preparats per a la pressió política que s'exercirà sobre Catalunya. Aquella pressió a la qual tantes vegades ha estat sensible el nacionalisme català, la del sentit d'Estat (el dels altres), que vindrà aquest cop d'uns dirigents europeus preocupats per evitar la fallida de l'Estat espanyol. Ens caldrà recordar el que Companys descobrí tard: “Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres.”