La Columna
Família
d'un Pare. En som
de la sang del Fill
Tenim eleccions, però després de sentir aquell parell de garlaires em sembla que m'agraireu la girada cap a Abraham i Moisès. Que fan un contrapunt ja entre els jueus, i més entre els cristians. Déu va començar amb la colleta d'Abraham com faria sempre més amb els seus triats. Els va fer deixar la caseta i l'hortet en la terra ufanosa dels dos rius per dur-los a les eixutes del desert. Ja no podien ser hortolans, foren pastors de molt bestiar, potser i tot amb més camells que no surten en un dels nostres pessebres.
Abram es digué Abraham. Sarai, la dona, es digué Sara, ambdós per un voler de Déu, que no ho volia aclarir per alliçonar els savis que mai no ho sabran tot. Amb el nom capgirat, Abraham va trobar-se molt més que elegit per Déu. En fou l'amic a teva i meva, com mai ho seria ningú en l'antigor de les aliances. D'amic a amic, i com no ho entendrem mai, Déu va demanar a Abraham que sacrifiqués el fill, Isaac. L'home anava a fer-ho, però un àngel li va aturar el coltell.
Passaren anys amb rastelleres de noms, fins que Déu va treure el seu poble del jou egipci. Eren dies de Moisès. Per a aquest, Déu no era pas un amic a totes, l'home tenia les seves revesses.
Va començar quan Déu l'emmenava cap a cal Faraó, dient-li ves quin paper hi faria, era quec, com si Déu no pogués destravar-li la llengua. Després de passar la mar Roja a peu sec, l'home es va refer de l'espant amb un càntic a mai no acabar.
Al desert, el poble vivia de miracle a mannà i guatlles, i bevia de miracle quan la vara de Moisès picava la pedra per fer-ne brollar aigua, ho va fer dos cops, Moisès mai no s'acabava de fiar del Senyor.
La resposta de Déu va ser de llamps i trons al Sinaí, amb les taules de la Llei i una tirallonga de lleis i vinga més lleis.
Enllesteixo. Els cristians tenim les nostres lleis, però amb l'esperit de fills com Abraham. Altrament som uns carbassots legalistes.
I dic més. Més que un poble de Déu, som la Família d'un Pare. En som de sang, de la sang del Fill.