Salvant els mots

Era, crec, Bernando Atxaga qui va afirmar que quan arribés el dia en què els bascos aconseguissin desempallegar-se del llast de la violència, quasi levitarien. Alliberats de tan terrible càrrega, deia, se sentirien prou lleugers per anar pel món sense tocar de peus a terra. Els catalans, salvant totes les distàncies i espero que se m'entengui, també patim els efectes d'una gravetat addicional, d'un pes suplementari que ens afeixuga el pas. Aquí, no és la violència, sinó la llengua allò que ens impedeix transitar amb l'ànima més gràcil i desimbolta. Ens la sentim tan delicada, tan desvalguda, que vivim perpètuament pendents del percentatge de gent que respon “Bon dia” quan se li diu “Bon dia”, o quedem amb la consciència afligida quan, per inèrcies de la comunicació o mer utilitarisme, la traïm i ens passem a altres idiomes.

Ens ha quedat una personalitat nacional una mica torturada. Ens deixem fascinar per les notícies apocalíptiques sobre la supervivència de la llengua, com si busquéssim en la certesa del desenllaç tràgic l'assossec que a vegades s'espera abastar sacrificant un animal ferit, però a la vegada i per fortuna, sempre hi ha qui assumeix la responsabilitat històrica que carretegem i procura enardir els ànims i encoratjar el combat per salvar els mots. Tenim, en aquest aspecte, l'emotivitat alterada i no és estrany que haguem de contenir el desig d'abraçar-nos als que, venint de lluny, es mostren amb ganes de respondre “Bon dia” i disposats a compartir el pes. I és que el futur, ho sap tothom, demana estendre el coneixement i l'ús de la llengua entre les darreres onades migratòries. És per aquesta raó que a l'entorn dels cursos de català l'any passat es van formar 10.555 parelles lingüístiques a tot Catalunya. Membres del Consorci de Normalització que treballen en l'àmbit del Gironès m'expliquen, però, que a Cassà, Llagostera i Salt, hi ha un dèficit de voluntaris autòctons i que pràcticament una seixantena d'aprenents esperen un interlocutor per poder practicar. No ho podem permetre, és clar. Entre les diverses raons que poden comportar el retrocés dels pronoms febles, no s'hi pot incloure la inhibició dels que els emprem. Si fóssim val·lisoletans no caldria plantejar-se aquestes militàncies, però ja sabem que ser català no és fàcil i que, al marge de tots els altres voluntariats factibles, a nosaltres ens pertoca carretejar amb aquests deures. No els sorprengui, doncs, que doni a la crònica una funció de servei públic i els faciliti el telèfon i el correu on poden adreçar-se si estan disposats a participar en el programa: 972 21 32 62 i [email protected]. Cal comprometre's ara per no perdre l'esperança, abans de l'ineludible traspàs que a cadascú pertoca, d'experimentar la lleugeresa a la qual sembla que finalment s'aproximen els bascos.