Precarietat gironina

La darrera dada socioeconòmica confirma els pitjors auguris. A les comarques gironines hi ha 87.400 persones, de carn i ossos, sense feina. I el més preocupant és que es consolida quelcom molt preocupant: la demarcació encapçala la xacra de la desocupació al país, amb un alarmant 21'4% de la població activa. A més, sense voler ser pessimistes, sembla que no s'ha tocat fons, ja que l'any 1994 es va arribar a una taxa d'atur màxima del 21'7%.

El més sorprenent d'aquestes fredes estadístiques és que, a diferència dels anys vuitanta i noranta del segle passat, en què l'expressió “Girona rai” gaudia de la seva màxima esplendor, ara, el 2011, tot s'ha transformat terriblement; és a dir, que la demarcació de Girona ha esdevingut la zona més tocada pel virus de la desocupació i la falta de desenvolupament econòmic. Ara i aquí, enmig d'una campanya electoral de molt baixa intensitat, les nostres contrades són víctimes de la falta de modernització del sector turístic, l'abús de la construcció, el mal ús d'uns serveis sense valor afegit i, sobretot, una desindustrialització a marxes forçades, que ha acabat de corcar un model econòmic massa decantat cap al sector terciari. A banda d'aquests problemes, el nostre territori també experimenta l'etern greuge de les infraestructures: avions, trens, estacions, carreteres, camins, etc. A més, tot això es complica si no podem exercir el dret a decidir. La precarietat gironina, per falta de sobirania política i planificació econòmica, de fet, és una branca de l'horrible dèficit fiscal que tenim tots els catalans, tot i que a les nostres contrades la cosa es complica encara més. A la nostra demarcació, en ple bullici polític del 20-N, cal explicar que la nostra dependència d'un estat Espanyol molt morós ens ha perjudicat de cap a peus. Les mancances socials i d'infraestructures que vivim s'afegeixen a la falta de modernització del teixit econòmic. Però és que, a més a més, el model regionalista de l'anar fent ha provocat que un arbre ens impedeixi veure tot el bosc. La Costa Brava ha perdut pistonada, i d'això se n'ha beneficiat molt Barcelona, encara que el problema de debò és que no sabem superar aquesta precarietat. Ens pensem que encara som als vuitanta o els noranta. Ara que tenim al davant unes eleccions, caldria entendre que la dependència i el regionalisme són el passat: són la nostra rèmora. És a dir, cal apostar decididament per la modernització de debò. La sobirania plena (la fermesa nacional), amb justícia social i equilibri territorial.