Canvi d'ulleres!
De vegades tinc la desagradable sensació que a Catalunya, i per descomptat a la resta de l'Estat espanyol, vivim immersos en una espessa boira que ens fa pensar que res no ha canviat al voltant nostre, que el món va malament però que nosaltres no cal que fem res més que resistir els canvis amb totes les forces, i, en tot cas, quan per la força aquests canvis es produeixen, tampoc no tenim la força necessària per repensar-nos, essencialment perquè no creiem que tinguem cap necessitat de fer-ho. Dic això perquè, en el cas de l'educació, el món es repensa a fons, organitza reunions i cimeres, fa pactes nacionals i canvia radicalment de direcció. Nosaltres, en canvi, continuem pensant que el món desenfocat que veiem és el real i que no tenim cap necessitat de canviar-nos les ulleres.
Acabo d'arribar de Qatar, on la Sheikha Moza Bint Nasser intenta consolidar el WISE com el Davos de l'educació. Mil dos-cents convidats arribats de cent vint països hem estat tres dies discutint de manera molt activa i participativa sobre els canvis en el món de l'educació. Sembla clar que el món dels nostres fills estarà marcat pel que els anglòfons anomenen les tres E: educació, energia i environment (medi ambient). Es tracta de planificar ara un tipus d'educació, a tots els nivells, que no perdi el lligam amb el món productiu, com el que ens ha succeït a nosaltres. I ha estat perquè no hem estat capaços de repensar-la a llarg termini, i el resultat és que és incapaç d'entendre les noves competències, pràctiques i també humanístiques, necessàries en el segle XXI.
Nosaltres només sabem imaginar un món vertical i només ens sabem moure en relacions de poder que segueixin aquesta verticalitat. I resulta que el món que els nostres joves planegen és horitzontal, i en l'horitzontalitat ens sentim perduts.
Quan des de fa anys insisteixo que l'impacte de les TIC sobre les nostres societats ha provocat una autèntica revolució cultural en les mentalitats dels nadius digitals, em refereixo a això: una revolució cultural autodidacta, que ells han après tots sols. I no penso en les xarxes socials, que són tàctiques i que com tota tàctica apareixen i desapareixen. Penso en internet i en la filosofia i metodologia que ha implantat en les ments i la manera de fer dels nostres joves.
Tenia l'esperança que les autoritats polítiques i acadèmiques ho arribaríem a entendre, però no és així. I aquesta és l'explicació de la nostra confusió i del nostre col·lapse. L'esperança és que, per primera vegada en generacions, els joves no ho estan i han començat a actuar. Al meu parer, hauria estat millor entendre'ls i construir punts que uneixen i no barrancs que separen. A Doha, Gordon Brown va dir que és l'hora de la veritat per a l'educació, que necessitem un pla de transformació radical; una transformació semblant a la que va representar l'impacte de la impremta.
És difícil pensar en el llarg termini quan el curt termini és tan dur, però també és el moment millor per al canvi, perquè almenys la visió de futur pot ser esperançadora, sempre que deixem de resistir i comencem a escoltar i a entendre. El president Obama ha reunit recentment els 47 presidents dels 47 sistemes d'ensenyament superior del país per reflexionar conjuntament sobre aquests canvis profunds i els ha dit que transformar l'educació és la millor manera de transformar la societat nord-americana. De la mateixa manera, el president Lincoln, en plena guerra civil, l'any 1861 va impulsar una política de beques per preparar el lideratge de la societat industrial. Nosaltres encara preparem joves per liderar una societat que a poc a poc deixa d'existir. L'única esperança, però, és que ells ho saben. Cal que ens canviem les ulleres ràpidament, perquè veure-hi desenfocat només té una sortida: la patacada.
