Gimnàstica passiva del catalanisme
El catalanisme ha perdut una magnífica oportunitat de callar intel·ligentment o de contestar de manera adequada les paraules de Gregorio Peces-Barba, que ara fa dues setmanes va mostrar-se eufòric davant d'un eventual esclat del conflicte entre Catalunya i Espanya. Amb relació a aquest punt, com ja deu saber el lector, Peces-Barba va dir: “No sóc pessimista, estarem en millors condicions que en altres èpoques. No sé quantes vegades va caldre bombardejar Barcelona. (...) Crec que aquesta vegada tot es resoldrà sense necessitat de bombardejar Barcelona.” És molt simptomàtic que, en vigílies electorals i davant d'aquesta cruïlla històrica de les relacions entre Catalunya i Espanya, el catalanisme desaprofiti l'oportunitat de respondre unes paraules repugnants des del punt de vista democràtic i que, a més, venien trufades per un dels pares de la Constitució de 1978. Se suposa que la paternitat de Peces-Barba oferia un marc simbòlic inestimable, digne de ser aprofundit. Però no. Per bé que la Constitució es reveli com un blindatge d'expectatives polítiques d'allò que els nacionalistes centrípets anomenen nacionalisme perifèric, per bé que la Constitució es reveli com un codi regulador destinat més a limitar que no pas a créixer, com un cos civil tutelat per l'exèrcit, com un destí en si mateix, com un objectiu que mereix la falange de dos grans partits que sovint actuen com un govern de concentració, com un instrument que condemni Catalunya a un dèficit fiscal que ronda els 22.000 milions d'euros anuals..., per bé que hi hagi tots aquests elements de fons, el catalanisme ha desestimat respondre. Són les formes actives de la passivitat. Aquesta és una de les maneres pròpiament impròpies amb què acostuma a reaccionar el catalanisme. Artur Mas ha estat tímid? si és que la paraula tímid abasta per definir el seu mutis?; López Tena i Joan Tardà han jugat una vegada més la carta estomacal i retòrica (el primer, lamentant que els catalans no haguessin cremat Madrid el 1710; el segon, insultant la mare de Peces-Barba). I mentrestant, Duran-Lleida (àlies “que-tot-canviï-perquè-res-no-canviï”) demanava “una rectificació”. Rectificació? Hi ha agressions que no admeten matisos ni rectificacions. Què vol? Que ara Peces-Barba proposi bombardejar Barcelona només amb aigua beneita? Tanta gimnàstica passiva tampoc no pot ser saludable.
