La legislatura del divorci

El matrimoni entre Catalunya i Espanya té els dies comptats. La relació s'ha malmès de tal manera que el divorci és inevitable. Fa trenta anys van iniciar junts el camí d'una transició a la llibertat i la democràcia. Com tot matrimoni, hi havia molta il·lusió i un afecte sincer, però tres dècades després, poca cosa queda.

Moltes parelles cometen el mateix error: aguanten i aguanten una relació que no funciona i esperen que l'altre canviï aquelles coses que fan mal. Passen els anys i els defectes de l'altre no només no es corregeixen sinó que s'agreugen fins a arribar al maltractament mutu.

Aleshores, una de les parts decideix que ja n'hi ha prou, que millor partir peres, per mes dolorós que sigui. Ja fa temps que sap que el final és inevitable, però fins fa poc encara s'escoltava la veu de partits i presidents que com aquelles sogres que volen preservar el matrimoni insistien que, a pesar dels maltractaments, aquell que havia decidit marxar havia de tenir paciència i esperar, que l'altre canviaria, que en el fons se l'estimava i que valia la pena la vida en comú.

El matrimoni està acabat, però. Mentre un treballa per tirar endavant, l'altre es gasta els diners a personalitzar el cotxe, a pesar que dormen en un llit amb els llençols foradats. Tenen llengües diferents, però un d'ells ha imposat la seva a l'altre, i s'emprenya si aquest la fa servir amb els seus amics i familiars.

El cas és que una de les parts ja ha començat a fer les maletes, i fins i tot l'altra part intueix que no hi ha res a fer, tot i que encara el sogre Peces-Barba i els bisbes que els van casar insisteixen que el matrimoni és una institució sacrosanta i indissoluble.

Estic convençut que la legislatura que sorgirà del 20-N serà aquella on el matrimoni presentarà els papers al jutjat per dissoldre's. No serà fàcil, i és probable que s'hagi de demanar una ordre d'allunyament, però l'escenari que ens espera en els propers anys farà absolutament impossible la convivència.

Com sol passar a molts matrimonis, passat un temps prudencial, ambdues parts descobriran que són immensament més feliços cadascú per la seva banda. Fins i tot és possible que, amb el temps, puguin ser bons amics.