Crisi: el perquè de tot plegat
Fa uns anys, en una classe d'història econòmica, el professor Jordi Nadal ens il·lustrà sobre la facilitat amb què l'estupidesa esdevé dogma de fe. Ens parlà de l'economista Walter Rostow, acadèmic influent qui, durant els seixanta, actuà d'assessor dels presidents Kennedy i Johnson. En plena guerra freda, i per justificar l'inútil esforç bèl·lic del Vietnam, formulà una peculiar teoria del creixement econòmic que permetia passar des de la societat tradicional fins al consum en massa, passant per estadis batejats com a transició, take off i camí de la maduresa, que calia imposar als països subdesenvolupats, un resum vulgaritzador de la Revolució Industrial que aparegué en més d'un manual escolar de secundària de la meva generació. La realitat, tanmateix, no sol encaixar amb la ideologia, i així les societats extraeuropees evolucionarien d'una manera ben diferent a les seves prediccions. Les polítiques que inspirà fracassaren. Crearen mort, misèria i desestructuració. Arran dels seus errors com a teòric, cap institució acadèmica no li volgué donar feina, i s'hagué de conformar amb una plaça de bibliotecari en una universitat de tercera classe.
Vaig recordar aquesta anècdota mentre assistia a la Conferència Europea contra l'Austeritat, celebrada a Londres l'1 d'octubre i que passà desapercebuda per als mitjans catalans. Aquest fòrum internacional, amb centenars de representants d'organitzacions i moviments socials, serví per obtenir conclusions inquietants. Europa i Amèrica, malgrat una gran diversitat de situacions i contextos, apliquen la mateixa agenda de degradació dels serveis públics, atacs als drets laborals, rebaixes fiscals als més rics i privatitzacions. Poc importa que estats com Holanda, Alemanya o França mantinguin índexs de creixement acceptables o disposin de comptes públics sanejats. Les retallades són axiomes, dogmes de fe que, com les idees de Rostow, tracten d'adaptar la realitat a la ideologia. Encara que els mitjans (reduir despesa) contradiuen els objectius (creixement) els governs segueixen avançant vers l'abisme. No cal ser premi Nobel per adonar-se que menys despesa pública és igual a menys activitat, menys ocupació i més estancament. És clar que per als economistes neoliberals –veritable GPS de la classe política– l'aritmètica representa una molèstia que saboteja llurs indemostrables tesis. Al cap i a la fi, treballar més i cobrar menys, com propugnen, implica que menys gent treballa i molta menys consumeix.
La generalització de les retallades en sanitat, educació, administració i qualsevol cosa que tingui a veure amb el fet que el comú dels mortals pugui gaudir d'una existència acceptable, és justificada com a camí dolorós (per on passen altres) per reequilibrar comptes públics. Alguns tertulians venen la moto que aquests serveis sufragats per la solidaritat ciutadana representen luxes prescindibles. No obstant això, algú oblida que el dèficit no és causat per despesa social, sinó perquè societats com l'espanyola dediquen una tercera part del PIB a tapar el forat que els banquers han deixat.
Tanmateix... per què una política global consistent a estalviar querosè mentre l'avió perd alçada? Per què actuar sense lògica aparent? Una de les idees que comencen a córrer entre economistes crítics té a veure amb la geopolítica. Aquesta hipòtesi relaciona el sacrifici –en el sentit dels escacs– de les classes mitjanes occidentals, amb la pèrdua progressiva d'hegemonia econòmica occidental. La globalització neoliberal suposà fonamentalment que Occident substituís l'economia industrial per la financera. Hem passat del fum de les fàbriques a fabricar fum. Les finances, l'especulació, les bombolles, que suposen tants rèdits a tan pocs, han esdevingut una decisió suïcida. L'abandó de l'activitat industrial ha permès l'emergència de noves potències com Brasil, l'Índia, Xina o Rússia, països que han acumulat capacitat, poder i reserves en grans quantitats i que qüestionen l'hegemonia occidental. Les retallades a Europa representarien així un desesperat intent de resistir a aquest desafiament econòmic a partir de l'absorció dels recursos de les classes mitjanes i el seu redireccionament vers les elits dirigents vinculades al món financer. L'empobriment dels occidentals permetria allargar l'agonia del poder econòmic de la vella aristocràcia financera. Gran paradoxa!, perquè precisament els BRIC, especialment societats com el Brasil, han fonamentat el seu creixement des de l'ampliació de les classes mitjanes, mitjançant l'extensió de serveis públics i la intervenció estatal. I les potències emergents, si tenen una característica comuna és que fan tot el contrari del que dicta l'ortodòxia econòmica que patim. Tenen bancs nacionals no independents, l'estat controla severament l'economia, es fiscalitzen les inversions estrangeres i amplien polítiques del benestar.
És clar que a Europa no hi ha cap Lula i sí massa Rostows.
