Això no té preu!

Estic segur que aquesta expressió no només l'han sentida, sinó que potser la fan servir. I si s'hi fixen, depèn del to amb què es digui, pot voler dir que un producte o no val res o no hi ha prou diners al món per pagar-lo. Els dic això perquè aquest cap de setmana passat, enmig de la dimissió anunciada de Berlusconi, la presa de possessió del nou govern grec, el deute espanyol, la crisi de la zona euro, les erupcions de Hierro i les informacions de campanya, m'ha cridat l'atenció una notícia, o més ben dit, una fotonotícia. Resulta que s'ha venut a la sala de subhastes Christie's de Nova York la que és considerada fins avui la foto més cara del món. Tres milions dos-cents mil euros s'han pagat per una foto d'Andreas Gursky. És un reputat fotògraf alemany que, segons els entesos, té un talent i una traça únics per captar moments, imatges com ara la instantània tan valorada i valuosa. Aquesta en concret és la del riu Rin. A la foto es veuen, en línies rectes, les dues ribes de color verd, i el riu i el cel, tots dos d'un indefinit color grisenc. Els experts la qualifiquen d'“obra mestra” i un “homenatge al riu”. I entre la resta de mortals, la pregunta és a flor de llavi. S'ha de pagar aquesta quantitat per una fotografia? Sí, no, depèn... Ja sé que a la filla de la María Teresa Campos, per una foto seva, hi ha una revista que ha pagat molts diners –30.000 euros!–, però, és excessiu? Depèn. És un caprici? És una inversió? Segurament, estarem d'acord a reconèixer que és prohibitiu i que no està a l'abast de gaires butxaques, però ben mirat ¿no hi ha moltes coses que s'adquireixen i que s'escapen de moltes economies? Sempre dependrà de la percepció del que paga, del que compra. És ben fàcil fer-nos la pregunta, estem disposats a pagar per un bon vi o per un bon àpat? Per una joia? Per unes sabates, un vestit o un quadre? Per un viatge? Per un cotxe o una moto? Per un llibre, un disc o una escultura? Naturalment que de gustos no hi ha res escrit i que cadascú pot fer amb els diners que tingui el que vulgui, per això no té sentit fiscalitzar i criticar algú que paga el que paga per allò que vol. Una altra cosa és qui estableix aquests preus i amb quins criteris. Saber el perquè d'aquestes coses sí que no té preu.