Enrariment de la democràcia
La democràcia és l'art de fer que gent a qui no interessa la política elegeixin uns representants a qui no interessa la gent. Tot i així, continua sent el millor sistema de govern imaginable. És l'únic que tolera que se'n faci broma —en qualsevol altre, el preu a pagar per un acudit pot arribar fins a la mort—, i l'únic que se'l troba a faltar quan desapareix. En els últims temps s'estan veient símptomes d'una desafecció que va més enllà del comprensible disgust que causen la incompetència del governant, la insolència de l'administració i la dilapidació dels cabals públics, i que s'instal·la cofoiament en un menyspreu total dels procediments democràtics. No solament grupuscles sorollosos experts en el tall de carrers, també partits amb presència en les institucions coquetegen amb l'enaltiment de l'abstenció, del vot en blanc i fins i tot del vot nul. A diferència de tots els altres sistemes, que es pretenen perfectes i eterns, la democràcia és perfectible, però de cap manera restant-ne al marge, en espera d'un cataclisme social que hauria de solucionar tots els nostres problemes —esperança vana, que la història dels últims mil·lennis desmenteix—. I d'altra banda, mentre es fa gala de desafecció allà on el vot i la crítica es poden exercir, les instàncies superiors on es prenen decisions que poden portar-nos a l'èxit o a la ruïna són vistes, malgrat la seva opacitat, com a inqüestionable font de legitimació. La comunitat internacional és un espectre que serveix per justificar qualsevol cosa davant l'opinió pública. Organitzacions supraestatals sobre l'entrada en les quals mai no se'ns ha preguntat gaudeixen d'un prestigi que els fets de cada dia posen a prova. Però ningú no sembla inquietar-se gens per la pèrdua de sobirania que experimenten els estats per dalt —moneda, defensa, diplomàcia, control de fronteres, fluxos migratoris…—, mentre que a nivell intern els conflictes entre el que no deixen de ser diferents nivells de l'administració —per més transcendència nacional que en alguns casos s'hi vulgui percebre— mouen passions de la pitjor mena, gairebé tant com el futbol. I això que aquests enrenous per baix serien susceptibles de solució per mecanismes democràtics, per poc que hi hagués la voluntat política i l'empenta necessàries; el que tan antidemocràticament es perd per dalt, en canvi, costarà Déu i ajuda que torni.
