Pagar a segons quin Cèsar

A Déu el que és de Déu i a Cèsar el que és del Cèsar. A l'Evangeli de Mateu es qualifica expressament de truculenta la proposta que el fariseisme va plantejar al Crist i d'airosa la resposta als seus capciosos enemics, en acatar el Fill de l'Home les obligacions tributàries romanes. Aquest passatge evangèlic –junt amb altres més explícits– ha servit secularment a l'Església com a fonament del principi que el seu Regne no és d'aquest món.

I, efectivament, quan la Santa Mare es pronuncia sobre aspectes que pertoquen a la seva dogmàtica (avortament, divorci, matrimoni homosexual, laïcisme, etcètera), en una tasca de recordatori de l'axiologia cristiana, cap invasió de competències protagonitza, ja que actua en la seva dimensió pastoral i en compliment del dret-deure inherent a l'apologètica. Per això, mai no ho criticaré.

No sembla pas, però, que les fronteres d'un país formin part del corpus doctrinal catòlic. Tant el referit a la geometria física com allò que eventualment la possibilitaria, o sigui, el dret d'autodeterminació, romanen extramurs de la dogmàtica cristiana.

En declarar, doncs, la Conferència Episcopal Espanyola que calia “tutelar el bien común de la Nación española en su conjunto, evitando los riesgos de manipulación histórica y de la opinión pública a causa de pretensiones separatistas” l'Església tornava a beure a glopades el vi de la temporalitat, un caldo pel qual ha tingut històricament una debilitat pregona.

Podria ser escaient evocar, com a paradigma de tals irreprimibles pulsions vaticanes, l' Encíclica Notre charge apostolique, de Pius X, en la qual es critica els qui “col·loquen l'autoritat en el poble i tenen per ideal realitzable l'anivellació de classes; van, doncs, a l'inrevés de la doctrina catòlica, cap a un ideal condemnat”. I no reculo pas a temps tridentins. Pius X va desenvolupar tot el seu pontificat al segle XX. Encara no fa cent anys era ell el titular de la Seu de Pere, i va ser canonitzat el 1954, cosa que vol dir que, a la segona meitat del segle XX, l'Església d'alguna forma devia considerar vigent la doctrina d'aquest Pontífex entusiasta de Maurras i de la seva Accion Française contra l'Estat liberal. No contra l'Estat marxista, no; contra el liberal. I també és Pius X el que invoca una altra encíclica (que tampoc no és antediluviana, sinó del 1881), la Diuturnum illud de Lleó XIII, en la qual es censurava aquells que postulaven que “qualsevol potestat procedeix del poble, de tal manera que els que l'exerceixen en la societat, no l'exerceixen per dret propi, sinó per delegació del poble i amb l'expressa condició de ser revocable per la voluntat del mateix poble. Enterament al contrari és el sentir dels catòlics, que fan derivar de Déu el dret a manar, com d'un principi natural i necessari”.

És clar que aquesta crònica tendència cap al magisteri temporal és altament ondulatòria en funció del thema debati. Per exemple, quan les tropes franquistes en ocupar Euskadi varen afusellar catorze religiosos al País Basc (dotze capellans, un claretià i un carmelità), el lehendakari Aguirre va clamar en va sobre el “¿porqué el silencio de la Jerarquía?”, i només el bisbe Múgica va adreçar-se al Vaticà, significant que tals religiosos, si bé havien demostrat amor per la seva terra, mai “no desplegaron políticas partidistas y, desde luego, no combatieron en forma alguna al ejército blanco”. Franco devia considerar, però, potser com ara la Conferència Espiscopal Espanyola, que havien caigut en el risc inherent a “las pretensiones separatistas” i només va accedir davant Pius XII a suspendre altres afusellaments, si bé més de mil capellans foren empresonats, destituïts, desterrats o, en fi, foragitats de la seva terra. Però el més antològic sobre aquell crim fou el que va dir el cardenal Gomà en resposta a Aguirre: “El sacerdote no debe apearse de aquel plano de santidad ontológica y moral en que le situó su consagración para altísimos menesteres.”

Decididament, la cosa ha anat sempre per barris.