Opinió

Cap a un govern d'unitat

A finals de la setmana passada començava la remor dels empresaris a favor d'un govern de concentració. Rajoy s'afanyava a desmentir cap predisposició

Aquest dilluns ens llevarem havent resolt alguns del dubtes d'aquesta campanya. Haurà estat el suport al PP més gran del que mostraven les estadístiques? Superarà, a Catalunya, la tercera posició? Haurà estat el candidat de CiU, ateses les seves declaracions sobre l'homosexualitat, la immigració o el dret a decidir, el millor dels candidats possibles per representar la transversalitat de la proposta de pacte fiscal? Quin haurà estat el grau de càstig final a la manca de propostes, a l'embarbussament demagògic i populista, del socialisme espanyol i català?

La qüestió que encara trigarem unes setmanes a resoldre és si hi haurà un govern de concentració. I les pressions perquè així sigui, cada cop sembla més clar, s'intensificaran a mesura que avanci el temps. A finals de la setmana passada començava la remor dels empresaris a favor d'un govern d'unitat. El candidat Rajoy s'afanyava a desmentir cap predisposició. També l'expresident Pujol expressava la seva prevenció a avançar cap a un govern de concentració. Un govern amb majoria absoluta ha d'assumir la seva responsabilitat, no pot mirar cap a una altra banda, deia. El fet és que els casos grec i italià ja ens donen una pista sobre la seqüència a seguir: pressions dels mercats sobre el deute sobirà, prima de risc en màxims, sol·licitud d'ajut a Brussel·les, és a dir al Banc Central Europeu (BCE), és a dir, a Alemanya. Suport a canvi d'una política d'austeritat extrema. Retallades, esclat social, pressió creixent sobre els partits i, finalment, governs d'unitat.

L'Estat espanyol ja ha avançat força en aquesta seqüència. Com reflecteixen uns dels teòrics inspiradors de la política econòmica popular –llegeixi el lector Nada es gratis, del grup d'economistes de Fedea– vista la pressió dels mercats, l'única opció factible per part del govern espanyol passa per dur a terme una política de xoc urgent. Un conjunt de mesures que, s'afanyen a dir els autors en el seu llibre, molt difícilment podran corregir a curt termini els greus desequilibris d'uns pressupostos públics edificats sobre anys de bombolla i dispendi. I aquí els catalans hi hauríem d'afegir, sobre anys de sagnia fiscal.

El greu problema d'aquest plantejament és que, com el creixent consens sembla demostrar, la situació de la crisi del deute espanyol ja no està a les mans del govern entrant. El futur govern podrà intentar acomplir les exigències alemanyes d'austeritat, però, com es fa evident, ni tan sols això garanteix la recuperació de l'equilibri pressupostari. Tampoc el creixement de l'economia. El camí de la recuperació ja només està en mans del BCE, és a dir, de Berlín. I sembla evident que la cancellera Merkel pensa jugar la carta de l'austeritat fins a les últimes conseqüències. El darrer argument per fer front a la voluntat de països com França o el mateix Estat espanyol per tal d'activar el BCE com a prestador d'últim recurs és la incapacitat dels tractats europeus per permetre-ho. Alemanya no col·labora, almenys de moment.

Enmig d'aquesta batalla dins la UE, el dubte és si Berlín no haurà ja estirat massa la corda. Si el camí de l'austeritat desesperançada que se'ns imposa no haurà ja dinamitat de manera irreversible la confiança dels ciutadans cap als partits polítics i cap a la democràcia. Si la política alemanya de pal sense pastanaga no haurà arribat ja a un punt de no-retorn en el qual el pla B europeu ja no sigui la compra massiva de bons sobirans ni l'emissió d'eurobons per part del BCE, sinó directament la fallida de l'euro i del projecte europeu. El dubte final, no de tipus econòmic ni polític sinó social: si els estats, governs i ciutadans, sotmesos a les pressions d'ajust i, sobretot, a la manca d'esperança no s'estimaran més anticipar el martiri de la sortida descontrolada que no pas continuar lliscant pendent avall.

Enmig de la tempesta, David Miliband, germà del líder laborista britànic, en un recent article al Financial Times sobre la crisi de l'euro recordava que tot sistema polític se sosté en un delicat equilibri entre legitimitat i eficiència. Estirant aquest fil i aplicant la recepta a l'Estat espanyol podríem dir que a mesura que les mesures d'ajust no resolguin el problema del deute, la pressió recaurà sobre la legitimitat del sistema. L'exemple grec i italià ens parlen aquí de la manca de voluntat dels partits per tal de fer front a les resistències internes, als grups de pressió i a les xarxes d'intercanvi de favors creats. Ens parlen de la incapacitat dels partits per tal de construir governs d'unitat. Novament Grècia i Itàlia són exemples de la dificultat d'avançar cap a governs de concentració. Els partits s'estimen més la cessió temporal de la sobirania cap a governs de tecnòcrates. Què vindrà després?

Per al cas de l'Estat espanyol sembla evident que la primera de les pressions recaurà sobre la necessitat de recalçar la legitimitat del sistema. Un PP amb ganes de repartir el pes de la motxilla ben segur hi posarà molt de la seva banda. La negativa del PSOE, fidel reflex de l'actitud dels populars en aquesta passada legislatura, sembla descomptada. La manca de lideratge i de posicions clares dins el socialisme encara ho farà més difícil. Els següents de la llista seran CiU i el PNB. Els partits de l'anomenat nacionalisme responsable. Malgrat l'advertiment que Catalunya cobrarà per endavant, la pressió sobre el partit nacionalista serà terrible. Tan gran com les urgències de Catalunya per posar fi al dèficit fiscal. La força de Catalunya, deia l'eslògan de CiU. Aviat el posaran a prova.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.