opinió
Tenim un problema
A començament dels vuitanta, en plena transició, el company Lluís Falgàs es va quedar sense cotxe. L'havia aparcat com sempre i quan el va anar a buscar ja no hi era. La grua? Impossible: el tenia perfectament situat. Va entendre que se n'havia enamorat algun expert en vehicles aliens. Se li acudí una solució possible. El seu amic Manel Mir, advocat de tants coneguts clients del jutjat, potser sabria cap a on dirigir una recerca.
Així va ser. Ja era hora de sopar quan els dos amics visitaren unes quantes cases dels barris marginals. L'advocat era ben rebut, naturalment, amb curiositat i preocupació. Què passava? Qui tenia problemes? En Manel va deixar el mateix missatge a totes les famílies visitades: han robat el cotxe del meu amic i demà al matí hauria de tornar a ser al lloc on va desaparèixer. Ningú en sabia res, és clar. Però l'endemà, a primera hora, el cotxe hi era, net i polit i amb el dipòsit de gasolina ple.
Em perdonaran els dos protagonistes que expliqui aquesta història. No té res a veure amb el tema de què vull parlar en aquest article. Quan en Lluís ens la contava, una mica sorprès, el que més el meravellava era que, en totes les cases que visitaren en aquells barris d'immigrants, indefectiblement, estaven sopant amb la televisió encesa pel canal de TV3. Eren altres temps.
Fa pocs dies llegia que els estudis d'audiència deixen clar que al país tenim uns àmplies capes de població que no saben qui és Joel Joan –malgrat l'èxit justificat de Plats bruts– ni han sentit parlar mai de programes tan populars com Polònia o Crakòvia. I, doncs, què miren aquesta gent? Quan es va produir el canvi d'interessos televisius? Les enquestes són clarificadores: tenim un gros de població que s'han decantat definitivament pel que anomenem privades, que en la pràctica vol dir Tele 5 i Antena 3. Les privades, que foren concedides per l'Estat sense cap condicionament lingüístic, que emeten estrictament en castellà. Això primer. Segon, el bosc d'antenes parabòliques que ha crescut als balcons i terrasses d'algunes barriades del país proclama als quatre vents que hi ha una altra capa social que penja –amb tota la legitimitat– els seus gustos culturals i lingüístics de les emissores que emeten des de món àrab que, naturalment, no tenen pas espais dedicats a la normalització de la llengua catalana.
Quèens queda, d'autèntic abast general? El Barça. Una bona part d'aquests segments automarginats es congreguen al voltant de l'eufòria blaugrana. Aneu a un local públic i us adonareu de la diversitat d'orígens dels seguidors que s'apleguen davant la pantalla televisiva. I alguna de les cadenes ofereixen l'opció de seguir els comentaris en català. Doncs bé, feu la prova de demanar que us la posin. I ja em direu què. Amics, tenim un problema.