La contraportada
La reflexió
Haurem de votar a la desesperada perquè els catalans tenim massa debilitats i convé pensar en la nostra supervivència col·lectiva?
Votar o no? I qui votar? Votar seguint l'impuls profund i essencial de les pròpies concepcions ideològiques o per un mer càlcul de possibilitats? Optar, potser, per un vot de càstig, que és aquell que es diposita apartant el sobre del nas i que segueix sent la possibilitat legal més aproximada a l'opció, lamentablement inviable, de votar en contra? Tornar a confiar en aquelles formacions a les quals has estat unit sentimentalment, les que són sempre a la teva ment tant si els dónes el vot com si no ho fas? Els renoves la confiança o ho deixes de fer, mirant-los de reüll, amb el ressentiment íntim i digne d'un cor ferit que ja no pot perdonar més decepcions, ni més infidelitats? Haurem de votar a la desesperada perquè els catalans tenim massa debilitats i convé pensar en la nostra supervivència col·lectiva davant d'un adversari més estarrufat que mai? O votar directament per l'enemic amb l'esperança de desencadenar allò tan incontrolable de l'acció i la reacció? O potser, simplement, votar a la babalà, per un sí o per un no, per la gràcia del candidat o la seva indumentària? O fer-ho endiumenjat, amb el vot ritual, identitari i complidor que es manté en algunes cases? El món és ample i variat, i també hi ha qui votarà amb ganes i determinació, satisfet de poder culminar finalment una decisió presa des de fa temps, repetint-se que el plat de la venjança se serveix fred. I molts, segurament, ho faran amb aprensió, per compensar l'onada de vots que arriba amb l'anunci de mil i una calamitats, procurant que la mà dreta no sàpiga el que fa la mà esquerra o viceversa. Què cal fer, doncs? Potser abstenir-se, encara que la teva abstenció raonada, militant i de gran consistència ideològica quedi confosa entre la indolència més irreflexiva o entre la inquietant onada d'antipolítica que recorre Europa? Votar al Congrés i no votar al Senat, com defensen amb passió els que defineixen la cambra alta com un caríssim cementiri d'elefants, o com un balneari on es mantenen al bany maria els polítics en retirada? No votar enlloc i allunyar-se definitivament de les meses electorals convençut que el poder real habita en altres indrets, que un compte bancari és infinitament més poderós que un vot, que el capitalisme sense brides ha segrestat la democràcia i que ja no tenim la facultat d'elegir el que veritablement governa les nostres vides? O votar igualment perquè fins i tot l'apocalipsi té gradacions? Votar pel mal menor més contrastat o per un grupuscle extraparlamentari que justament per això mai et decebrà? El descrèdit dels polítics ha acabat desacreditant la democràcia i ara referèndums tan saludables com el que proposaven a Grècia es consideren populisme barat i als governs dels països col·loquen empleats de banca amb l'aparent satisfacció general. Què cal fer, per tant? Votar justament per això o deixar de fer-ho? S'escola el temps de reflexió i, malgrat la sospita que el destí ja està escrit, continuem sense poder-nos desempallegar dels interrogants.
