La transformació

Va haver-hi un temps que una onada vermella s'anava escampant amb tanta força per tot Europa que semblava que acabaria tenyint-ho tot. Per aturar-la, a Berlín van fer un mur, just poc després d'haver acabat l'última gran guerra. No va servir de gaire res, però, i, a començaments dels setanta, a l'altra Alemanya, va aparèixer la Fracció de l'Exèrcit Roig, encara que, quan en parlaven, els diaris normalment deien que era la banda Baader-Meinhof i els tractaven de delinqüents. Deu anys més tard, a casa nostra, aquella onada es va concentrar als voltants de Barcelona i els diaris van dir que allò era el cinturó roig. No era el mateix, però s'hi assemblava. I també semblava que s'escamparia. Mentre això passava, feia temps que alguns llegien el Llibre roig de Mao i que, a Itàlia, parlaven de les bandiera rossa i les camicia rossa. Educats com estàvem en el color blau, a la gent normaleta com jo ens costava entendre que rossa i roja era la mateixa cosa. Però vam acabar entenent-ho i també vam pensar que aquelles camises i aquelles banderes s'escamparien. Fins que, amb el temps també, aquella onada s'ha anat encongint, ha desaparegut en molts llocs i en altres s'ha anant repintant de color verd ecològic. Qui sí que ha anat avançant, en canvi, ha estat el morrut roig. Com aquell exèrcit que va condicionar els últims seixanta anys de la nostra història, aquest insecte ha arribat des de l'Àfrica avançant implacablement. S'ha estès pertot, s'ha acarnissat en silenci a la corona de les palmeres, ha fet caure fulles i palmes i ha anat devastant totes les esperances. I nosaltres, saturats com estàvem d'idearis i de banderes roges que ens han decebut, no hem descobert aquest coleòpter tan minúscul fins que l'hem tingut ocupant parcs i carrers i rambles i avingudes de Catalunya. I ara diuen que no el podrem aturar. Què ens deu haver passat que no ens hi fixéssim?