L'esquerra perd el discurs i el poder
A partir de l'any 2004, Zapatero va ser la icona de la socialdemocràcia europea que estava ferida perquè molts dels líders de l'esquerra elegits a meitats dels noranta havien estat arraconats per la dreta que ha anat tenyint de blau tot el mapa polític europeu, fins al punt que només Dinamarca té un govern socialdemòcrata sortit enguany de les urnes. La resta són governs conservadors que, en alguns casos com Holanda, s'aguanten gràcies al suport de partits de dreta extrema que va afermant-se gradualment en molts indrets del continent.
Quan Zapatero entrà a la Moncloa ja havien passat a millor vida política la generació de líders que estaven governant a finals de segle. Es pot fer esment de Lionel Jospin a França, Romano Prodi a Itàlia, Gerhard Schröder a Alemanya i Tony Blair a Anglaterra. La irrupció de Zapatero representava una bufada d'aire fresc enmig de la reculada generalitzada de les esquerres a Europa.
Mentre el nou president anava perfilant el seu discurs polític es veia que Zapatero no era un socialdemòcrata de l'escola clàssica, com podien ser-ho Clement Attlee al Londres de la postguerra, Helmut Schmidt als anys vuitanta a Bonn o Mitterrand a França. Tots ells eren polítics d'esquerra però tenien encara molt tendres els records de la guerra per no deixar-se portar per la ideologia que va marcar el socialisme dels anys trenta.
El problema de Zapatero és que no era un socialdemòcrata típic, a l'estil de Harold Wilson, Willy Brandt o Mendes France, sinó un radical socialista com els de la França dels anys trenta del segle passat. La socialdemocràcia europea no va ser l'única força a construir l'estat del benestar sinó que va ser un projecte compartit amb la democràcia cristiana, que es pot dir que en va ser la principal inspiradora. Zapatero es va envoltar de pesos ploma que tenien idees bastant simples de la política, com la que es poden canviar els hàbits i els costums de la gent fent una mena d'enginyeria social que hauria de transformar les maneres de viure de la gent. Alhora es va oblidar que moltes d'aquestes iniciatives depenien del fet que el país anés bé, que les finances estiguessin sanejades, que el ministre d'Economia tingués un pes molt més definitiu en el seu govern. Quan el maig de 2010 Zapatero executa un gir radical a la seva política social es veia el que diuen els manuals de ciència política: quan un govern comença a reformar-se en qüestions fonamentals comença la seva decadència.
L'esquerra a Europa no ha mort definitivament i tornarà a reaparèixer encara que de manera i amb discursos diferents. El que passa ara és que han perdut el poder, no tenen idees que enllacin amb les necessitats del moment, amb el seu electorat, i no poden exhibir, per tant, una autoritat moral per defensar els més febles. Toni Cruanyes cita Anthony Giddens en la seva Autòpsia de l'esquerra europea quan diu que va ser bo que l'esquerra s'aproximés al món empresarial, però els líders haurien d'haver deixat clar amb més força que reconèixer les virtuts dels mercats no vol dir agenollar-se i posar-se a la seva disposició. El fonamentalisme del mercat hauria d'haver estat objecte d'una crítica més explícita.
Ahir era el columnista de referència del Financial Times, Gideon Rachman, el que deia que els mercats no són culpables de res i que el que passa és que s'han convertit en un camp de batalla entre els líders polítics inexperts o malèvols i una quantitat cada vegada més gran de ciutadans empipats amb la situació de desigualtats esdevinguda gradualment arreu d'Occident.
L'esquerra ha de refer els discursos i l'estratègia. Ha de pensar i escriure el que pensa sense caure en les temptacions dogmàtiques en qüestions que haurien de ser resoltes des de la responsabilitat i maduresa dels ciutadans. La revolució industrial creava milions de llocs de treball. La revolució tecnològica, contràriament, en destrueix de manera constant i no es troba la possibilitat de crear la mateixa ocupació. El concepte de treballador ha canviat. Els antics obrers són ara autònoms i professionals liberals o estan a l'atur i, en tot cas, ja no responen als interessos comuns de classe.
La globalització, curiosament, ha creat molta riquesa però l'ha repartit de forma molt desigual i també molt injusta. Quan veig com estan organitzats els sindicats a casa nostra penso que no han sabut posar-se al dia i actuen amb criteris que ja no són del nostre temps. Quan veig la incidència que tenen les xarxes socials i l'escassa repercussió de les manifestacions Via Laietana amunt i avall que organitzen els sindicats penso que viuen en temps passats. En els últims trenta anys les desigualtats de les rendes i els patrimonis en el món occidental han crescut de forma exagerada. Alguns milionaris francesos i americans han arribat a demanar als seus governs que gravin més les seves fortunes fiscalment perquè, com deia Warren Buffet, no té sentit que la seva secretària pagués més impostos que ell, que és la segona fortuna del món.
La dreta occidental viu de la revolució dels anys vuitanta impulsada per Ronald Reagan i Margaret Thatcher. Aquelles idees del capitalisme popular, la privatització de les empreses públiques, reduir les lleis de l'economia a mínims imprescindibles, abusar dels privilegis de l'opacitat del mercat, ens han portat a la crisi que ara vivim i patim.
La dreta ha evolucionat espectacularment fins al punt que avui governa en la majoria de països occidentals. Als Estats Units també ho fa, encara que no ocupi la Casa Blanca. Reconstruir els vells paradigmes de l'esquerra em sembla inútil. El que caldria és defensar una societat més justa, més humanista, més equitativa, sense perdre mai de vista que aquests conceptes no s'imposen des de la prepotència ideològica sinó des del servei a la gent perquè actuï des de la llibertat. Per això caldrà que l'esquerra entri als garatges del pensament per construir models nous que serveixin a la societat d'avui.
