Amaiur

Després del cop d'estat del 23-F, un diputat peneubista va anar a donar la mà al president espanyol, Adolfo Suárez, per haver plantat cara als militars rebels i maldestres. “Gràcies –va dir Suárez–, sobretot perquè hi ha gent del meu partit que no em perdonarà mai que no m'hagi amagat, com han fet ells, quan han començat els trets”.

Hi ha qui creu que els pitjors enemics d'un polític són a l'oposició. És un error. Els més terribles, i en les últimes eleccions generals n'hem tingut mants exemples, són a dins del mateix partit, per molt que, un cop coneguts els resultats, apareguin aplaudint i celebrant la victòria.

El Partit Popular, que es va nodrir sobretot amb les restes de l'antic partit d'Adolfo Suárez, no n'és una excepció. Això explica, en part, algunes actituds de Mariano Rajoy. Davant la seva decisió de no reunir-se amb els diputats electes per Amaiur, la reacció immediata és acusar-lo de fals demòcrata. Home, jo no diria tant. Però si Rajoy es reunís amb el que per activa i per passiva ha estat definit, pel seu mateix partit, com el braç polític criptoetarra, els seus adversaris interns (i externs, perquè hi ha una certa premsa teòricament afí que s'autoanomena liberal, que no ha parat d'insultar-lo) li declararien la guerra. Rajoy vol pau interna fins a la celebració del congrés. Els seus adversaris, aquells que volien la victòria, però més ajustada, per retreure-li, ja estan prenent posicions. No es pot assegurar el que passarà entre Rajoy i Amaiur, però en tot cas caldrà esperar que passi el congrés del PP. La salut democràtica exigeix que la reunió es faci.